CANVI O CONTINUÏTAT?
Artícle publicat a El Mundo, el 16 d'agost de 2003

Les eleccions catalanes permetran els ciutadans d’optar entre la continuïtat del projecte de CiU –que ha governat Catalunya en solitari des de fa 23 anys– i del canvi que lidera Pasqual Maragall. Hi ha poderosos arguments contra la continuïtat. 23 anys de govern de CiU i encara no tenim ni l’educació, ni la sanitat, ni l’autogovern, ni les polítiques d’habitatge o d’ajut a la família que necessitem. La gestió del govern de CiU, especialment en els anys de Mas, ha estat mediocre, per molt que se la vulgui maquillar amb una multimilionària campanya publicitària. La decisió de CiU de pactar amb el PP al Congrés dels Diputats i al Parlament ha estat lesiva per Catalunya. La tendència de CiU a apropiar-se de l’autogovern i les institucions, a practicar un perniciós intervencionisme que va des de les Caixes d’Estalvi als Clubs de Futbol, a titllar de poc català o d’antipatriota als que no comparteixen els seus punts de vista, a negar-se a esclarir importants irregularitats –com les detectades en els casos Treball i Turisme– i significatius tractes de favor –com els practicats amb Javier de la Rosa o l’ex-jutge Pascual Estevill–, mostren fins a quin punt és necessari per higiene democràtica l’aire fresc que significarà l’alternança en el govern.

Per emmascarar aquests elements negatius CiU intenta disfressar de relleu generacional l’estricta continuïtat que representa, intenta fer oblidar el seu pacte amb el PP i situa la proposta de nou Estatut com aval d’un projecte renovat. ¿Com creure als que han estat governant 23 anys sense tocar una coma del text estatutari, als que van renunciar a iniciar la reforma de l’Estatut en la legislatura que ara acaba a canvi dels 12 vots del PP al Parlament quan no els faltaven ofertes alternatives de suport que no haguessin comportat aquesta greu hipoteca? Sembla mentida que vulguin donar lliçons de nacionalisme els que han practicat una estricta submissió al PP, de la que en són exemples el suport al Pla Hidrològic Nacional, a la Llei d’Universitats, a dues investidures de José M. Aznar i a sis pressupostos generals de l’Estat.

Si els arguments contra la continuïtat són sòlids, encara ho són més els arguments a favor del canvi que proposa Maragall. Començant per la pròpia valoració de la persona: compromès amb la lluita antifranquista (hi va haver qui va preferir estudiar i no es va interessar per la política fins que no li va arribar la primera oferta de treball en el sector públic després del fracàs a la gestió privada), compromès amb el catalanisme (hi ha qui no va ni catalanitzar el seu nom fins fa tres anys), amb capacitat i experiència de govern provades sobradament (hi ha qui sols pot esgrimir com a èxits la capacitat de bloquejar al llarg de quatre anys l’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona o una negociació sobre finançament autonòmic que va acabar signant-se acceptant només la quarta part del que es demanava inicialment).

També és millor el projecte que presenta Maragall. Un projecte vàlid tant per la ciutat més gran del país com pel poble més petit. Un projecte que predica i practica un catalanisme integrador dels sis milions de catalans, atent a la diversitat territorial i a donar veu i protagonisme a regions, comarques i municipis. Un projecte d’aprofundiment de l’autogovern, amb la redacció d’un nou Estatut amb un ampli consens, que busqui incrementar la capacitat per enfrontar i resoldre els problemes de la gent, i conscient que aquest aprofundiment sols serà possible si va lligat amb una proposta clara d’evolució d’Espanya en un sentit federal. Un projecte de regeneració democràtica, amb un govern més transparent, una nova llei electoral i uns mitjans de comunicació públics més independents i plurals. Un projecte capaç d’alliberar energies, de sumar esforços, i de fer cooperar les diverses administracions.

Les prioritats del programa de Maragall són també les encertades: treball, educació, salut, seguretat i habitatge. Un veritable programa social. Capaç de fer front als problemes derivats de la baixa natalitat (polítiques de suport a les famílies, amb escoles bressol i atenció domiciliària a malalts i gent gran). Capaç de fer front al repte de la immigració, amb control d’entrada d’immigrants i una forta inversió en barris segurs i escoles dignes. I, sobretot, capaç de donar més empenta, competitivitat i dinamisme a la nostra economia en la societat del coneixement, per generar més llocs de treball i lluitar contra la precarietat laboral, a través d’una aposta estratègica de millora del capital humà (educació) i del capital físic (infrastructures de transports, comunicacions i xarxa energètica).

El canvi està al nostre abast a la tardor amb una àmplia victòria de Maragall. Sols així acabarem amb la decadència convergent i farem impossible que uns tercers puguin apuntalar un projecte arruïnat.

Miquel Iceta Llorens, Portaveu del PSC