PER UN NOU GOVERN, COM MÉS AVIAT MILLOR

L'octubre del 99 Pasqual Maragall obtenia més vots que Jordi Pujol. Tot i així, CiU obtenia més escons i, amb el vot favorable del Partit Popular de Catalunya i l'abstenció d'Esquerra Republicana, Jordi Pujol era investit President de la Generalitat. Després de les eleccions generals de març del 2000, amb la majoria absoluta obtinguda pel PP de José Mª Aznar, els vots de CiU al Congrés dels Diputats van deixar de ser necessaris. L'intercanvi de suports entre CiU i PP es convertia en un pacte desigual, mentre CiU necessitava el vot del PPC, el PP no necessitava els vots de CiU. En aquest nou escenari, CiU havia de decidir-se entre la seva sucursalització amb respecte al PP, o la recerca d'una majoria parlamentària diferent a Catalunya. En el debat d'orientació política general de l'any 2000, Jordi Pujol tancava les portes a qualsevol tipus de pacte amb altres forces polítiques catalanes que no fossin el PPC. La bufetada a ERC en la persona de Carod-Rovira va ser antològica. Avui, sabent el què ha passat, estem segurs que ERC no s'abstindria en la investidura de Jordi Pujol.

A principis del 2001, Jordi Pujol imprimia un gir copernicà en la seva forma de governar al llarg de vint anys: nomenava un conseller en cap en qui va delegar totes les funcions susceptibles de ser delegades fins al final de la legislatura. Aquesta decisió, que, a més, va produir la crisi més profunda entre CDC i UDC, hagués requerit algun tipus de legitimació parlamentària. Una qüestió de confiança hagués estat el mecanisme més adient. Mesos més tard, Jordi Pujol anunciava formalment la seva decisió de no concórrer com a candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Els catalans a les urnes van preferir un altre President. Els efectes des-proporcionals de la normativa electoral -en absència d'una llei electoral pròpia que CiU ha bloquejat en contra del que es preveu en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya- van permetre la investidura d'un President que mesos després abdicava de bona part de les seves funcions i anunciava la seva retirada. És raonable pensar que molta gent se senti estafada. I és raonable que l'oposició, davant la reiterada negativa de CiU de renovar la legitimitat parlamentària d'una etapa radicalment diferent, demani eleccions anticipades. I, per intentar forçar-les, anunciï mocions de censura.

Però el debat sobre aquesta qüestió no és sols un debat jurídic, o una escaramussa política més. La gran estafa no és sols no haver seguit el dictat popular, o haver canviat les regles del joc a mitja partida. El gran problema és que ja portem un any i mig d'un mal govern, incapaç de defensar els interessos del país, incapaç de fer resoldre els problemes dels ciutadans, agobiat com està en la recerca de solucions a la seva crisi interna i en dissimular la seva vergonyosa subordinació amb respecte de la més grollera expressió política del nacionalisme espanyol.

Així, avui tenim les plaques de matrícula menys respectuoses de la diversitat de tota la història, o la negativa més contundent a la utilització de les diverses llengües de l'Estat en documents oficials. Però no sols patim sense defensa les agressions d'un govern de l'Estat que fa bandera del seu combat contra tota expressió de l'Espanya plural. També ens trobem que no tenim ni l'aeroport que necessitem, ni l'AVE que necessitem, ni la Fira que necessitem, ni el finançament que necessitem, ni una política d'aigües que respecti les directives europees i que no faci recaure sobre un sol riu, l'Ebre, totes les necessitats hídriques d'Espanya, ni una reforma laboral que redueixi la precarietat i garanteixi els drets socials dels treballadors, ni una política que tendeixi a suprimir els peatges, etc. etc. etc.

No valdran futures excuses de CiU en el sentit de dir que no hi ha hagut altre remei. Hi havia d'altres possibilitats que no van ser ni tant sols explorades. I, per acabar-ho d'adobar, tampoc ha estat positiva la gestió que el govern de CiU està desenvolupant en funció de les importants competències i recursos dels que avui disposa la Generalitat. Per això no tenim les polítiques envers la immigració que necessitem, ni l'escola pública que necessitem, ni la inversió en recerca que necessitem, ni l'estratègia econòmica que necessitem, ni les escoles bressol que necessitem, ni la qualitat sanitària que necessitem, ni la cooperació amb els Ajuntaments que necessitem, ni la política mediambiental que necessitem, etc. etc. etc.

Ja no s'hi val a dir que la culpa la té Madrid. La culpa la té haver acceptat la subordinació del nacionalisme català a la dreta espanyola. La culpa la té un mal govern incapaç d'aprofitar les competències i recursos dels que disposa. La culpa la té una opció política incapaç d'aprofitar la vitalitat de la societat catalana per projectar el país cap al futur. Correm el risc de perdre encara un o dos anys més. CiU en serà la única responsable.

Miquel Iceta i Llorens, Portaveu del PSC