Enhorabona, Carme! Gràcies, Zapatero!

Se’m farà difícil traslladar amb exactitud el sentiment d’alegria pel nomenament de Carme Chacón com a Ministra. Perquè no es tracta sols de l’alegria pel merescut reconeixement a la preparació i capacitat política d’una companya i amiga. És molt més. Sols es pot entendre la joia que sento si es contempla el que suposa també com a reconeixement al projecte del PSC, d’un catalanisme socialista compromès en la transformació d’Espanya, i si es reflexiona sobre l’indutable contingut generacional i de renovació d’aquesta decisió del President Zapatero. En fi, es tracta de quelcom més que d’una bona notícia personal i per això l’alegria es multiplica. He llegit en una crònica que la meva cara pagava en el contacte informatiu que vaig mantenir divendres amb els mitjans de comunicació. Ratllava l’eufòria, sí. L’ocasió s’ho valia. Enhorabona, Carme! Felicitats, PSC! Gràcies, Zapatero!

Divendres al vespre en el Consell de la Federació del PSC del Camp de Tarragona vaig referir-me a les “metàfores Chacón”. Vaig recordar el vell eslogan “vindrà aquell dia que el treball vencerà”. Doncs el treball venç una mica cada dia. I amb la designació de la Carme com a Ministra, el treball venç per golejada. Vaig parlar de l’orgull de partit, de projecte col·lectiu, de visió estratègica (mentre encara hi ha qui discuteix quina és la millor manera de servir Catalunya i d’influir sobre Espanya, nosaltres fa trenta anys que ho tenim clar i que ho practiquem amb bons resultats), de renovació (del PSC, però també del PSOE; pocs com la Carme van jugar a fons la carta de Zapatero). Poques vegades una única decisió conté tantes claus, tants matisos, tant reconeixement...

Podeu llegir al respecte les cròniques d’Iñaki Ellakuría a La Vanguardia, d’Anabel Díez a El País, de Neus Tomàs a El Periódico i les entrevistes a la Carme publicades per El País i El Periódico. Avui surt també publicada a La Vanguardia una entrevista a la Carme realitzada per Joana Bonet, però no he pogut localitzar-la al lloc web d’aquest diari i no us la puc oferir. Us la recomano perquè val la pena.

També és veritat que el nomenament de la Carme va arribar en un moment magnífic, tot just acabat el Debat sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats. Un debat guanyat de forma contundent per Zapatero davant un Rajoy entestat a demostrar que si no hi hagués terrorisme a Espanya i al món (Líban, Ièmen), el PP no tindria res a dir. Va resultar del tot patètica la seva exigència de les actes de les converses amb eta. No sols per primer cop en la història un partit d’oposició decideix utilitzar la lluita antiterrorista per tractar d’erosionar al govern, sinó que decideix donar el màxim protagonisme als terroristes i la màxima credibilitat a les seves declaracions i als mitjans i organitzacions que els donen suport. Poca-solta i pocavergonya, francament. Deia Napoleó que quan l’adversari s’equivoca no convé distreure’l. Però per un mínim de dignitat democràtica i per poc respecte que pugui merèixer el PP com a alternativa, convé que Rajoy canviï de discurs o que el canviïn a ell. Sols amb que hagués fet una mica de cas al seu antic company de partit i diputat Joaquín Calomarde, avui refugiat al Grup mixt, hagués fet un gran servei a la democràcia i al propi PP.

Sobre el debat podeu llegir, en primer lloc, la intervenció inicial del President del Govern, la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea a El País en la que es fa ressò de la vergonyosa exigència de les actes dels contactes amb eta, el comentari de Soledad Gallego-Díaz (“Zapatero recupera el tono y lanza la campaña”), la crònica d’Enric Juliana, el comentari de Joan Tapia, l’anàlisi en clau catalana de Jaume Aroca, la referència al web d’El País sobre el sondeig del CIS que certifica la victòria de Zapatero i el balanç de Soledad Gallego-Díaz en el suplement de diumenge d’El País (“Inyección de ánimo socialista”). Per acabar-ho d’adobar sols calia l’entrevista de Jesús Caldera, coordinador del programa socialista per a les properes eleccions, publicada avui a El País, en la que avança alguns eixos del futur programa electoral dels que destaco la universalització del dret a l’educació dels 0 a 3 anys.

Les resolucions aprovades al final del debat destaquen el compromís de compliment estricte del nou Estatut, el traspàs del servei de rodalies el gener de 2008, el compliment del programa d’actuacions i inversions urgents en rodalies, una interpretació del concepte d’inversió i infraestructures que no es limiti estrictament a les infraestructures de foment i medi ambient (pel compliment de la clàusula d’inversions continguda al nou Estatut), l’adopció d’acords de traspàs de competències en la propera reunió de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat prevista pel 17 de juliol, el compromís d’establir un calendari per abordar la gestió aeroportuari i l’impuls dels treballs de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals per desenvolupar el nou finançament de la Generalitat en els terminis fixats en el nou Estatut.

Són totes elles magnífiques notícies que avalen la feina feta pels Governs de Catalunya i Espanya en el procés de desenvolupament del nou Estatut. Tenacitat i discreció donen resultats com sempre ha mantingut el President Montilla. S’ha especulat molt sobre el fet que Duran Lleida suscités el tema de rodalies en el debat i obtingués una resposta positiva del president Zapatero. Ningú no nega a Duran la seva habilitat parlamentària i bons oficis negociadors (no vull lloar-lo més del compte per no afegir problemes de gelosia en el si de CiU, que prou en tenen amb els que tenen), però és evident que la positiva resposta de Zapatero va ser possible gràcies al treball realitzat des de fa mesos pels governs de Catalunya i Espanya, amb la participació determinant de Maria Teresa Fernández de la Vega, Jordi Sevilla, Magdalena Alvarez, Fran Caamaño, Joan Saura i Joaquim Nadal, i amb l’impuls dels Presidents Montilla i Zapatero. Caldrà ara esperar a la reunió de la Comissió Bilateral del proper dia 17 per constatar els avenços concretes en les diverses qüestions que estan ara per ara sobre la taula i per acordar l’obertura de nous processos negociadors.

La setmana horribilis del PP ha tingut altres ingredients. Destaca l’escrit de l’Advocat de l’Estat posant de relleu la contradicció del PP que impugna articles de l’Estatut català que són idèntics a articles dels Estatuts balears i andalús. La tesi és clara: com primer va impugnar i després ha recolzat preceptes idèntics hauria d’obrar en conseqüència retirant aquests articles del seu recurs. Si no ho fa serà evident que la motivació del seu recurs no és altra que la d’un anticatalanisme primari. Les explicacions donades per Josep Piqué, en altres qüestions tant assenyat, no s’aguanten per enlloc. Diu Piqué que el recurs s’explica perquè el PP no va participar de l’acord estatutari i que, a més, els preceptes formen part d’un text global ben diferent. El fet que el PP no hagi participat d’un acord no implica que hagi de seguir mostrant-se contrari de coses que després ha recolzat en altres Estatuts. A menys que vulgui dir que pel PP és molt més important participar en els acords que el contingut dels mateixos, la qual cosa és bastant impresentable en un partit que diu tenir principis i els exhibeix a tort i dret pretenent imposar-los als demés. D’altra banda, la idea que els preceptes impugnats no es poden separar d’un context global no s’aguanta per enlloc, ja que la seva impugnació afectaria també els altres Estatuts aprovats pel PP. Per si no estava prou clara la posició sectària del PP amb respecte d’alguns estatuts sols ha faltat conèixer que, a causa del pacte entre el PP i Coalició Canària per governar plegats, el PP ha passat de qualificar de “nacional-socialista” l’Estatut de Canàries a pactar unes lleugeres modificacions. Una posició tant oportunista i arbitrària no passa desapercebuda i tindrà un alt cost electoral a Catalunya. Tampoc no s’entén que a la vista de tot plegat, CiU no descarti absolutament qualsevol pacte amb el PP.

Amb respecte del recurs presentat davant del Tribunal Constitucional no sols el PP ha quedat en evidència. També han quedat retratats els magistrats que es negaven a aplicar la reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que entén prorrogat el mandat de l’actual presidenta fins que no es procedeixi a la seva substitució. Podeu llegir al respecte un article publicat a El País el dia 5, i les cròniques de Luis Rodríguez Aizpeolea a El País i de Josep Maria Brunet a La Vanguardia. Aquest darrer diari es mostra ben contundent al respecte en un editorial publicat el dia 6.

Però els ensurts del PP no acaben aquí. També ha quedat vist per sentència el judici de l’11-M, que ha deixat amb el cul a l’aire als fabricants de conspiracions. Llegiu al respecte els articles d’Ernesto Ekáizer publicats a El País el dia 3 i avui mateix i l’article de Josep Maria Fuster Fabra publicat a El Periódico. Són imprescindibles també els editorials d’El País i La Vanguardia que comparteixen el títol “Visto para sentencia”.

La guinda de les desgràcies judicials del PP l’ha posat el Tribunal Suprem que ha exculpat els policies falsament acusats pel PP de detenció il·legal, amb motiu de la detenció d’uns militants del PP acusats d’agredir el llavors ministre de Defensa José Bono en una manifestació convocada per l’Associació de Víctimes del Terrorisme. Per cert, el PP va exigir i obtenir la dimissió del llavors Delegat del Govern a la Comunitat de Madrid. L’editorial d’El País es pregunta amb raó qui assumirà ara les responsabilitats polítiques per part del PP.

Sobre la deriva reaccionària del PP ja no queda cap dubte. La seva oposició a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (sols queda per saber si el que no volen és educació o el que no volen és ciutadania, o cap de les dues), els ha arrenglerat amb el sector més integrista de la jerarquia catòlica. Podeu llegir al respecte les opinions de Ian Gibson i Antonio Elorza.
Per fer el contrapunt a tot plegat us convido a celebrar la investidura del nou President del Govern balear Francesc Antich llegint les entrevistes que li han fet el diaris Avui i La Vanguardia.

No podem perdre de vista les qüestions relacionades amb el món del treball i la política econòmica. En aquest sentit us recomano la lectura del compromès article de Josep Maria Alvarez, Secretari general de la UGT de Catalunya, sobre la Formació Professional, una crònica d’El País sobre l’evolució salarial, i una reflexió a contracorrent de Josep Ramoneda contrari a la carrera per reduir fins a eliminar l’Impost sobre el Patrimoni. No puc estar-hi més d’acord.

Per centrar-nos en temes més específics de la política catalana, molts són els comentaristes que han especulat sobre la posició d’ERC en el darrer Debat sobre l’estat de la nació. David Miró defensa a El Periódico una tesi molt original segons la qual l’actual fredor en les relacions PSOE-ERC no és sinó un “allunyament de mútua conveniència”. El cert és que ERC sembla instal·lada en un procés de debat intern que sols es podrà resoldre en el seu Congrés a celebrar després de les properes eleccions generals. Joan B. Culla publica un interessant article sobre el que ell anomena “Un debat polièdric”. En tot cas avui correspon felicitar Joan Ridao que ha estat designat de forma amplíssimament majoritària com a cap de llista d’ERC per Barcelona a les generals. Bona feina, Joan!

El debat d’ERC és una part del debat que s’està produint en totes les famílies catalanistes. Podeu llegir per exemple l’article publicat en dues entregues per Raimon Obiols al diari Avui i una curiosa reflexió al respecte de Baltasar Porcel. Diu Porcel que part de l’agitat debat catalanista es deu a una manca de claredat sobre què fer amb/a Espanya. Crec que els socialistes catalans ho tenim clar: a Espanya, a treballar i a manar; a influir i a transformar-la; a comprendre-la i estimar-la; a respectar-la fugint com de la pesta dels estereotips que no es corresponen a l’Espanya del segle XXI.

Què és el catalanisme, ens seguim preguntant quan fa més de 100 anys que Enric Prat de la Riba va publicar “La nacionalitat catalana”. Pels que vulguin resseguir de forma fàcil i entenedora la història de Catalunya, recomano el llibre “En nom de Catalunya. Els catalanismes moderns a través dels seus textos” d’Emili López, recentment publicat per l’editorial Empúries. Per cert, el llibre utilitza, entre d’altres, dos textos meus “¿Es el federalismo cosa de ingenuos?” i “A vueltas con el nacionalismo” publicats respectivament a El País i ABC, per il·lustrar el catalanisme federalista dels socialistes.

Per mi el catalanisme és un sentiment difús i transversal, d’apreci per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària. Aquest sentiment i aquesta convicció és compartida per moltes forces polítiques, des de perspectives ben diferents: l’autonomisme, el federalisme, el sobiranisme o l’independentisme. Cap d’aquestes perspectives pot negar a les altres el seu caràcter catalanista. Per ser catalanista no cal ni tant sols afirmar que Catalunya és una nació ni, encara menys, pensar que la plenitud nacional sols pot ser assolida a través de la independència.
Un dels mèrits del catalanisme ha estat històricament el seu caràcter integrador, la seva capacitat de convertir en catalanistes gent que no havia nascut a Catalunya. Aquesta dimensió serà encara més important en el futur. El catalanisme sols podrà reeixir si es capaç de “fabricar catalanistes”. I això no s’aconsegueix ni per la via de l’imposició ni de l’exclusió. La gent apreciarà l’autogovern si aquest va aparellat al bon govern. De la mateixa manera que cal convèncer tothom de la imperiosa necessitat de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua, cosa molt més intel·ligent que obligar a ningú a usar-la. Si el català apareix com a obligació administrativa, desapareixerà. Si és un instrument de comunicació útil i prestigiat, prevaldrà. Si l’autogovern és vist com a garantia de progrés, tothom el defensarà; si apareix estrictament com a camp de batalla per establir qui és més catalanista, esdevindrà estèril i inoperant. El catalanisme ha de tenir clares les seves prioritats Catalunya endins i Catalunya enfora, transformant Espanya i participant activament en la construcció europea. La seva força rau en la capacitat d’unir i mobilitzar; la seva feblesa està en la divisió i l’enfrontament. Si s’enfonsa en el melic de les essències acabarà essent irrellevant. De vegades penso en València...

També segueix desenvolupant-se un interessant debat sobre la participació i la futura llei electoral. Us recomano la lectura de dos articles de Francesc Pallarés publicats a El Periódico (“Medecines contra l’abstenció” i “Abstenció i acords electorals” –que sembla dedicat a Artur Mas-) i l’article de Joaquim Colominas sobre “La llei electoral que convé” publicat al diari Avui.

Aprofito per saludar l’acord unànime sobre el cartipàs municipal de la ciutat de Barcelona. L’Alcalde Hereu ha aconseguit posar a tothom d’acord en una nova etapa presidida per la necessitat d’acords sense que això privi a la ciutat de lideratge. Podeu llegir la notícia tal com la publicava el diari El País.

Vaig coincidir divendres amb l’Alcalde Hereu a la desfilada de Custo Dalmau al Castell de Montjuïc. Va ser una forma esplèndida de retornar el Castell a la vida civil. Aquests dies Barcelona ha vibrat amb la fira de moda urbana Bread & Butter. Convé que la moda i el disseny rebin el màxim suport institucional i ciutadà. Ens hi juguem molt, perquè no ho oblidem, són una indústria de futur. Dissabte vaig anar a la desfilada d’Hugo Boss a la Monumental que va ser també un èxit. Convidat a tots dos esdeveniments per l’amic Alex Estil-les vaig poder copsar la força i el potencial de la moda. Convé no perdre-ho de vista. Com no ho perd de vista La Vanguardia en un editorial contundent. Podeu llegir també la crònica de Josep Sandoval sobre la desfilada de Custo Dalmau, els articles d’Elena Castells a La Vanguardia i d’Ana Pantaleoni a El País sobre el Bread & Butter, la crònica de Yaiza García a El Periódico sobre la desfilada de Custo, i la crònica publicada per Mireya Roca a El Periódico sobre la desfilada d’Hugo Boss.

Sobre el balanç de Tony Blair en el seu comiat podeu llegir l’article de Juan José López Burniol publicat a El Periódico i l’article de Jean Daniel a El País.

Sobre el debat sobre la renovació del PS francès podeu llegir l’article de Bertrand Delanoë publicat a Le Nouvel Observateur, la crida de Benoît Hamon a constituir un think tank al servei de l’esquerra i l’article signat per vuit destacats exponents de la majoria del PS advocant també per la renovació.

Xavier Vidal-Folch fa balanç del darrer Consell Europeu i dóna pistes sobre la propera mini Conferència Intergovernamental europea.

Qui vulgui aprendre tècniques de negociació es toparà fàcilment amb els manuals de William Ury, Director del Programa de Negociació de Harvard. Podeu la seva entrevista publicada a La Contra de La Vanguardia.

William Ury es mostra optimista davant de qualsevol conflicte. Fins i tot el de Palestina. M’agradaria compartir el seu estat d’ànim especialment en aquests moments tant difícils, com ho mostra l’article de Yezid Sayigh publicat a La Vanguardia.

Acabo recomanant l’article publicat conjuntament per Patrizia Sentinelli, Joao Gomes Cravinho, Leire Pajín i Eveline Herfkens a La Vanguardia en el que reclamen que no oblidem els pobres en el moment de mobilitzar-nos en contra del canvi climàtic.

Reprendré la periodicitat del diari el 9 de setembre. No descarto fer algun comentari puntual. Els subscriptors i subscriptores seran avisats. Els demés haureu d’anar mirant el bloc. Podeu aprofitar per escoltar la música... Bon estiu!



“Perles” del programa Polònia emès el 5 de juliol, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- Rajoy al Congrés: "El PP será responsable y no hablará sobre.... lo que tengo apuntado en esta carpETA, así que no monte una patalETA, como si le hubieran robado la biciclETA, a ver si esta gran nación no se va a hacer puñETAs"

- A la seu d'ERC, Puigcercós demana un reconeixement per la figura de Carod, sembla que el vol enterrar abans de mort, però Carod es defensa "ei, que sóc aquíiiiiii". Ah, ara és Carretero qui demana l'homentage per Puigcercós ;)

- Franco: "Ataviado con el bonete de obispo quiero rendir sentido homenaje a la Conferencia Episcopal por su cruzada contra el gobierno rojo. Estoy de acuerdo con su lucha contra la Educación para la Ciudadanía, a quién se le ocurre enseñar derechos humanos, qué viene luego??? aplicarlos??? Claro, si en su momento aceptaron la Formación del Espíritu Nacional, cómo van aceptar ahora esto?"

- Un usuari de Renfe entusiasmat amb el retorn dels bitllets pels endarreriments.... diu que amb els bitllets s'està empaperant l'habitació...

- Un Portabella molt desmanegat es fa el desmenjat davant Hereu, que li demana el seu suport. Sembla que Trias també li demana el suport per anar contra Hereu i tant un com l'altre l'amenacen amb carregar-se els seus estimats animalons del Zoo.

- Els 10 manaments de la carretera. El Papa fent de profe d'autoescola (com que es veu que en falten...) Alguns senyals curiosos: el de "Farruquiti suelti", el de "Opus Dei" (obres)...

- Cuní + Rahola: La pregunta del dia és "Quin signe, del Zodiac, ets?... El convidat d'avui és el sr. Carod-Rovira. Ens el presentarà la Pilar, que el coneix de quan van coincidir, ambdós, a ERC, i d'on ella en va sortir com una pilota de pinball, rebotada". El mal rotllo és palès d'immediat. La Rahola li treu unes cartes d'amor!!!! Cuní s'embolica amb unes fotos "robado o posado" i altres disbarats... Prou, prou, prou!

- Mas al Parlament demana un canvi de color al Govern. Literalment. Diu que serà el primer president moreno i que ha fet instal·lar raigs UVA a pertot.

- Ferran Adrià retornat de Kassel: "El Picasso de la cuina mundial". Ara el veiem disfressat, pròpiament, de Picasso de samarreta de ratlles, treballant sobre una llenç de pasta de full i pintant la seva musa Ruscalleda.

EL MILLOR

- Puigcercós i Carod amb el projecte Desconnexió d'Espanya. Sembla que dirigeixen l'operació des d'una central elèctrica o un satèl·lit... Després d'una petita explosió, au, Catalunya s'independitza físicament d'Espanya. Carod: "Home, Joan, jo em pensava que això de desconnectar-nos era una metàfora". Puigcercós: "Que sóc de Ripoll, jo, i allà no estem per metàfores". Catalunya va a la deriva i Carod es mareja, sembla que van massa prop de la costa perquè Puigcercós no controla prou el timó i embarranquem a l'Àfrica. Carod: "Ara sí que no tindrem mai AVE".

EL PITJOR (amb diferència)

- El Déu argentí que canta "Ay, torito, ay torito guapo" des que El Fary és al cel...

SURREALISTA

- La paròdia de l'anunci del Golf i la confusió dels colors... el protagonitza Montilla "potser confundu alguns colors, però no confonc el color del meu Govern, gris, però no gris de gris, sinó de Grease: A gachuu, you make me faberrr"

ARXIU HISTÒRIC

- Intent desesperat perquè Montilla rigui per la foto del cartell electoral. Sembla que l'últim recurs és que la Manuela faci de Lina Morgan... al final, el que fa riure a Montilla és pensar que la persona amb ganxu que li farà de número 2 és la Consellera Tura.

LA PICADA D'ULLET

- ZP al Congrés: "Señorías, ruego su atención (sobre todo a los diputados catalanes), porque voy a decir una frase que comienza por APOYARÉ! (remor de fons)... No, no, tranquilos, que esta vez va en serio." (es referia al traspàs de Rodalies i als 2.500 eurus promesos per fill/a)

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL

- Catalans, estic cremat, però no de treballar (bé, hi ha això del Partit Demòcrata Europeu, però vaja), no, no, estic cremat del sol [tot vermeeeell]. Tinc la pell com la militància d'Esquerra Republicana, molt irritada. Jo em poso factor 55, perquè sóc molt blanquet, i em faig dues capes, com els pintors, he heeee. Ei, que em fa mal, eh. El meu net em va buidar la crema solar i m'hi va posar allioli per fer la gràcia. Va ser arribar a la piscina i fotre el camp tothom. Jo em pensava que la gent em tenia mania, però la Diana em va dir que la colònia que porto és massa forta. Ah i Visca Catalunya!



ZW núm. 92 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

www.upec.cat

3 Cursos d’estiu imprescindibles.
A Catalunya. La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya ja està aquí! Del dilluns 9 al 14 de juliol. Per primer cop, les Jornades per la UPEC es dividiran en eixos temàtics on experts en les diferents matèries faran de les conferències un veritable fòrum social. D'aquesta manera, cada dia hi haurà una temàtica a desenvolupar i seran per aquest ordre: Immigració/Multiculturalitat, Abstenció electoral (participo en un taula rodona), Organització del temps, Canvi climàtic i Habitatge. El programa cultural de les nits és també un dels plats forts d’aquesta edició: hi haurà batucada, projeccions de documentals, teatre social, tertúlies i concert a càrrec de Gossos i Pastorets rock.

L'objectiu de les Jornades és contribuir a desenvolupar un fòrum obert a tota la societat, per tal de recuperar la nostra història, entendre millor la nostra realitat i generar propostes per la millora del benestar i la qualitat de vida de la ciutadania.

A Madrid. També aquest dilluns dia 9 i fins el 12 de juliol a Madrid, MAS Consulting Group i la Universidad Pontificia Comillas, a través de la seva Facultat de Dret (ICADE), organitzen la segona edició del Curs d’Estiu de Direcció de Campanyes Electorals. Els assistents compartiran experiències, idees i recursos amb alguns dels principals experts de l’àmbit de la comunicació política i les campanyes. En cas de no poder participar, és possible seguir l’actualitat del curs en viu a través del blog “Comunicación Electoral”.

A Sevilla. En un altre àmbit, un altre dels cursos que us recomano és la segona edició d’“e-Verano.org: Una mirada a la Sociedad libre” que tindrà lloc a Sevilla del 16 al 29 de juliol, a la Universidad Pablo de Olavide, organitzada per Iniciativa Focus.

ZV (Zona Vídeo). Concurs per premiar el millor vídeo informatiu enviat des del mòbil impulsat per Nokia i Fresqui, amb motiu del llançament de Fresqui.mobi, la versió per a terminals mòbils. L’usuari que enviï el millor vídeo rebrà com a premi un Nokia N95. El jurat estarà format per professionals del sector que seleccionaran el millor vídeo. Es podran enviar en qualsevol format i gravar-se a través de qualsevol mitjà.