Referèndum a Andalusia
Avui se celebra el referèndum de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. Tots els partits parlamentaris, llevat del Partido Andalucista, demanen el sí. Com en el cas de l’Estatut català, l’incògnita és la participació. Pels que vulguin fer comparacions, en el referèndum català la participació va ser del 48,85% (i l’abstenció el 51,15%). Els resultats del referèndum a casa nostra van ser: 0.9% nuls, 5.29% blancs, 20.57% no, i 73.24% sí. En aquesta pàgina de la Junta de Andalucía podeu anar seguint l’escrutini.
L’animadversió manifesta del PP contra l’Estatut català es posa fàcilment de relleu si tenim en compta que el PP ha impugnat 14 articles del nostre Estatut idèntics a articles de l’Estatut andalús als que el propi PP ha donat suport. A aquests s’hi poden afegir 28 articles més de l’Estatut andalús que tenen un redactat molt semblant, inspirat en el nostre. Neus Tomàs ho explica amb total claredat en aquest article publicat avui a El Periódico. No li agradarà gens a Josep Piqué que va anar a Sevilla a dir que podien votar sí a l’Estatut andalús perquè era constitucional mentre que el català no ho era...
La recusació del Magistrat Pérez Tremps, que no és sinó la manifestació més extrema de la ofensiva del PP contra l’Estatut de Catalunya, ha seguit motivant tota mena de reaccions. Podeu llegir al respecte l’anàlisi que avui en fa Javier Pradera en les pàgines de diumenge de El País i el meu article publicat dijous al diari ABC, on recordava que Montserrat Nebrera, diputada del PP, havia dit que la recusació era “una escletxa jurídica per obtenir un objectiu polític”. El President de la Generalitat en la sessió de control de dimecres passat va anunciar que el Govern s’estava plantejant la possibilitat de recusar el Magistrat Jorge Rodríguez-Zapata que també havia fet un informe jurídic sobre matèries que han estat després objecte de debat en el procés d’elaboració de l’Estatut. És obvi que aquesta eventualitat es planteja perquè el Tribunal Constitucional ha considerat que la realització d’informes acadèmics d’aquesta naturalesa pot conduir a la recusació de Magistrats. És coneguda al respecte la nostra opinió contrària aquest criteri, però no és menys cert que si aquesta és la doctrina, seria del tot injustificable que no fos d’aplicació a tots i cadascun dels membres del Tribunal Constitucional. És per això que no he entès la posició de CiU sobre aquesta eventualitat. Mentre Felip Puig i Artur Mas s’hi han mostrat rotundament en contra, Josep Antoni Duran Lleida s’hi ha mostrat a favor. Per què Artur Mas no vol que el Govern de Catalunya utilitzi aquesta via? És que ja li està bé que la maniobra del PP hagi triomfat? A més, el Govern de Catalunya pot també interposar un recurs de súplica davant la decisió del Tribunal Constitucional demanant que es replantegi la recusació del Magistrat Pérez Tremps. Per cert, no entenc per què es vol impedir que Pérez Tremps opini sobre el conjunt de l’Estatut quan el seu treball acadèmic només parlava d’un tema molt concret, de l’acció exterior de la Generalitat. Si s’accepta el criteri que no pot intervenir en la discussió algú que hagi manifestat prèviament la seva opinió al respecte (consideració que, repeteixo, no compartim), no seria lògic que només s’abstingués d’intervenir en aquells temes concrets sobre els que s’ha manifestat?
Aquí teniu l’Auto del Tribunal Constitucional sobre la recusació del Magistrat Pérez Tremps, i els vots particulars de la Presidenta, la Sra. Pérez Vera, el Sr. Gay Montalvo, el Sr. Sala Sánchez i el Sr. Aragón Reyes, i els vots concurrents del Sr. Conde Martín de Hijas i del Sr. Rodríguez-Zapata.
L’interès informatiu de la setmana ha estat centrat, però, en l’inici del judici sobre l’atemptat de l’11-M. Ha causat general bona impressió la forma de conduir el procediment per part del jutge Gómez Bermúdez, que s’ha caracteritzat pel to rigorós i auster que ha de presidir un judici de la importància i envergadura d’aquest. Es calcula que la vista oral pot durar tres mesos i que la sentència podria pronunciar-se just abans d’acabar l’any. Per cert, poc han trigat alguns advocats en intentar portar el judici cap a la teoria de la conspiració segons la qual ETA seria responsable dels atemptats. Val a dir que aquesta absurda teoria s’ha estavellat contra la realitat i les declaracions dels principals inculpats.
El Parlament Europeu ha debatut les conclusions de l’Informe sobre els vols de la CIA que han servit per transportar secretament sospitosos de terrorisme sense cap mena de garantia jurídica ni de respecte als drets humans impulsat per l’eurodiputat Claudio Fava. El debat sobre la qüestió ha posat de relleu que els governs europeus van decidir fer-se els distrets i que va haver-hi governs com el presidit per José María Aznar que fins i tot van enviar policies a la base de Guantánamo per interrogar a sospitosos. Quan Rajoy ha estat preguntat al respecte ha tingut la barra de dir que és al govern actual al que correspon donar explicacions. Què us hi jugueu que Aznar farà com amb el tema de l’absència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq, dient que ara ho sap però que llavors no ho sabia?
Sobre l’actual situació política i econòmica podeu llegir, respectivament, la intervenció de José Montilla davant la sessió del Consell Nacional del PSC celebrada ahir, i l’entrevista a Antoni Castells publicada avui a La Vanguardia amb motiu de la reunió dels signants de l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Per cert, en aquesta reunió el President Montilla va proposar fer un informe sobre l’impacte econòmic del canvi climàtic a Catalunya. Trobareu interessant també el comentari que fa Daniel Fernández en el seu bloc sobre la conferència pronunciada a Madrid per Jordi Hereu.
Crec que val la pena anar una mica més enllà de les notícies polítiques del dia a dia. Fa temps que intento trobar una explicació més de fons sobre les estratègies de CiU i PP. I crec que hi ha algunes línies d’interpretació que poden ser molt útils i que fins i tot constaten el paral·lelisme entre les estratègies d’ambdues formacions polítiques. La primera té a veure amb la incapacitat d’acceptar plenament els resultats electorals. Això explicaria la insistència de CiU en “denunciar” que no governa la força política més votada. Tothom sap que el nostre sistema és parlamentari i que governen els partits capaços de forjar una majoria parlamentària. Sols qui no accepta el resultat qüestiona un sistema que ha funcionat així des de sempre. En canvi el PP segueix pensant que el resultat del 2004 sols s’explica per l’atemptat de l’11-M, i encara segueix intentant “demostrar” que ETA està al darrera d’aquest atemptat. En el cas de CiU la incapacitat per acceptar el resultat i les seves conseqüències va molt més lluny. Des de la primera reacció l’any 2003: “és com si tornessis a casa de nit i descobrissin que hi han entrat uns lladres i t’han robat”, a l’absurda pretensió que sols ells són capaços de defensar Catalunya i el seu autogovern. D’aquesta darrera pretensió n’hem tingut una bona mostra amb el debat sobre la interposició d’un recurs davant del Tribunal Constitucional contra la llei de la dependència.
Fa uns anys CiU va votar al Congrés la Llei Orgànica d’Universitats. Poc després el Consell Consultiu va declarar la possible inconstitucionalitat d’aquesta llei. Quan el Parlament de Catalunya va debatre la possible interposició d’un recurs davant el Tribunal Constitucional, CiU i PP s’hi van oposar per entendre que el que calia fer era aprovar una Llei catalana d’universitats i acordar amb el Govern d’Espanya el desplegament de la LOU. Ara, amb motiu de l’aprovació de la Llei de la Dependència i davant l’opinió del Consell Consultiu que declara la possible inconstitucionalitat de la llei, els Grups Socialistes-Ciutadans pel canvi, ERC i ICV-EUiA diem que el que cal és aprovar la Llei catalana de Serveis Socials i acordar amb el Govern d’Espanya el desplegament de la Llei de la Dependència. CiU considera que això és trair l’estatut, que el govern no és ferm en la defensa de les competències de la Generalitat, etc. etc. Sabeu que hi ha al darrera d’això? La negativa de CiU a reconèixer la legitimitat de la majoria d’esquerres per decidir com es defensen millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Sols ells se senten legitimats per parlar en nom del poble de Catalunya. I així els va.
També les formes d’exercir l’oposició per part de CiU i PP presenten algunes similituds. A l’oposició correspon assenyalar errors i mancances del govern i oferir alternatives. Però, darrerament, sembla que el que ha de fer l’oposició és, o bé impedir que el govern pugui desplegar les seves polítiques, o bé fer tant de soroll que no hi hagi manera que els ciutadans percebin altra cosa que l’enrenou.
El PP té difícil trobar aliats en el conjunt d’Espanya a causa de la seva política profundament sectària i centralista. CiU, que havia anat al notari a certificar que mai no pactaria amb el PP, avui ja s’ha penedit d’aquella bufonada i torna a la seva actitud de sempre: pactar quan pugui amb el PP com ho fa a importants Ajuntaments catalans com el de Tarragona. Com que és difícil que el PP abandoni la seva actual estratègia anti Estatut, CiU intenta enganyar l’opinió pública dient que el principal adversari de l’Estatut no és el PP sinó l’actual govern de Catalunya i el seu President, acusant-los de supeditació al PSOE. Aquell PSOE amb el que CiU deia que tant s’hi entenia, deixant sempre de banda al PSC que no pintava res. Com diria aquell, “vivir para ver”.
Acabo recomanant-vos la lectura del Pacte Presidencial que Ségolène Royal proposa als francesos i una visita al portal Poliblocs, animat per Saül Gordillo i Daniel Solano, on hi trobareu tots els blocs polítics catalans.
“Perles” del programa Polònia emès el 15 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta
LES PERLES (per ordre d'aparició)
- La judicialització de la política o la politització de la justícia. Rajoy sorprèn el secretari del jutjat però aquest es justifica: "juez, político... son matices... es que estoy substituyendo a un amigo a quien debo algunos favores". I "casualment" Acebes fa de fiscal perquè també deu alguns favors. Fiscal i jutge estan d'acord en què cal reformar el codi penal per enviar a galeres un nen de 5 anys... com no!
- Aznar y sus melenas té la frase a punt per qualsevol ocasió: "Ya lo sé. Ahora. Tengo el problema de no ser tan listo como para saberlo antes"
- Carod fa la roda de premsa després del Consell de Govern: "Perdonin el retard però és que ens estàvem insultant.... bé, comencem, avui el Govern ha decidit... res..." i a partir d'aquí l'home es va escalfant tipus Eto'o... Sort que al final descobrim que és només un assaig.
- Montilla al despatx estudiant la història de Catalunya; se li apareix Macià [vostè no es deia abans Calvo Sotelo?]. "Vinc per injectar-los catalanisme, que a mi em sobra..." Intenta entrar al cos de Montilla tipus "L'excorcista" sense èxit i Macià s'acomiada amb un... "Bona noch". Qui diríeu que ha infiltrat qui?
- La memòria històrica: Diálogo para besugos en blanc i negre entre el general Franco i el coronel Macià. El Coronel Macià va morir al 1933 així que s'ha perdut alguns fets històrics.... li diu a Franco: "t'has fet gran punyeteru!" Franco: "no sabes hasta que punto". Macià: "Vam coincidir a l'Acadèmia de Saragossa, oi? Tu eres una mica de dretes... I què, com t'ha anat?" Franco: "Muy bien, sobre todo después del 36." Macià: "Escolta, per l'època que parles tu devies coincidir amb Companys, no? Què se'n va fer del Companys?" Franco es fa fonedís...
- Montilla negociant amb ZP i M. Teresa: "Hemos tenido que recurrir la tercera hora del castellano.... son cosas del Carod". M. Teresa: "Esto con CiU no pasaría". [Trampa, no és M. Teresa, sinó Artur Mas que fa el que pot per estar al costat de ZP].
EL MILLOR
- El Carnestoltes de Polònia. Són uns cracks. No només són bons actors aquests polonesos, sinó que a sobre han sabut fer interpretar als seus personatges altres personatges. Quedarà per la història:
Rajoy fent de Ferran Adrià i Acebes fent de Ruscalleda:
* imatges per el record: Els secadors/segadors i el Naranjito
Ferran Adrià fent de Franco:
* imatges per el record: per la salut és molt millor el movimiento
Franco fent de Mateu Prados:
* imatges per el record: noticias "generales" i el desfile de la Victoria (Adams)
Nadal fent de Terribas, entrevista Montilla fent de Papa:
* imatges per el record: lliçó d'italià, Bona notti, nogensymenyi i la caracterització del Quim/Mònica
i Artur Mas fent el monòleg de Pasqual Maragall. Repeteixo, són uns cracks.
EL PITJOR
- L'embolicada explicació dels descomptes dels peatges que fa el Mateu Prados.
KA FORT
- El veritable "efecte Montilla". Desactivar una festa rave amb el to de veu estalviant a Saura d'enviar-hi els mossos.
ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- Rebaixa de la pena a De Juana... menys mal, a diferència d'ell, nosaltres ja començàvem a estar tips.
- Homenatge dels andalusos al veritable artífex del seu Estatut, la fotocopiadora.
ELS MARCIANUS
- La polèmica és sobre Eto'o, no ET, perquè es veu que va dir de too.
- Els andalusos són "aliens" a la polèmica de l'Estatut.
EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL (avui, excepcionalment, és Artur Mas que com el Dr Jekill i Mr Hyde va canviant de personalitat)
- "Catalans, porto molts programes sortint amb aquesta bata de mercadillu i ja va sent hora de fer una mica d'autocrítica, perquè si l'Aznar ha admès que es va equivocar jo també, ei, que a mi l'Iraq ni fu ni fa. Sí, no a la guerra i tot això però vull dir que jo em vaig equivocar al 2003, quan vaig fer el pacte del tripartit, perquè va resultar que no era un gran pacte... el problema és no haver estat prou llest, perquè quan jo no ho sabia, ningú ho sabia, perquè el temps ha demostrat que qui té més diputats ha de ser el president i no hi ha dret a usurpar el poder al guanyador legítim [plorant] i sortir aquí cada setmana com fan el Maragall i el Montilla... només volia dir això, ja està... Ah, i Duran no te'n fiïs, que a mi també em van trair, què cabrrooon. Visca Catalunya"
LA NOVETAT
- Enquesta sobre el canvi climàtic, monopoli Bruno Oro: el pijo (que haurà de deixar l'esquí), l'ama de casa (que diu que està subscrita al National Jiràfic), el psiquiatre argentí aficionat (el problema real del món és sexual, és clar) i el segurata (diuen que n'hi ha un calentón global).
ZW núm. 73 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://thepolitico.com/
The Politico és el nom del nou mitjà de comunicació exclusivament sobre política nordamericana que anunciava l’inici de la seva trajectòria el passat dimarts, dia 23 de gener de 2007. Un diari electrònic gratuït que tindrà també edicions impreses (tres si hi ha sessions en el Congrés, i una només si no n’hi hagués) i un programa de televisió de 30 minuts. Els periodistes contractats provenen de diaris com The Washington Post, Time o The Daily News… i formaran part d’aquesta nova iniciativa de comunicació a la Xarxa per estar al dia de la política dels EUA. Continguts molt interessants en l’apartat Politics’08 on, a més de seguir la trajectòria dels candidats a la Casa Blanca, podem trobar enllaços interessants com Presidential Elections Results o The Living Room Candidate (del qual us parlava en un dels primers Zona Web, el núm. 2), on es poden visionar les campanyes americanes des de 1952 fins 2004. Precisament sobre els canvis que es produiran en les campanyes de les presidencials de 2008 reflexiono en un dels meus últims articles: “Cinco claves de la política 2.0 en el 2008”. També, a la pàgina TechPresident.com (un bloc del grup Personal Democracy), podem veure com els candidats utilitzen les noves tecnologies en les seves campanyes i com aquestes influeixen en el disseny de noves estratègies.
Per a completar aquesta visió sobre la política nordamericana, i la seva evolució al llarg dels anys, una suggeriment més: American Rethoric, un completíssim banc de dades sobre la retòrica americana (en format vídeo, àudio i text) que recull des dels 100 discursos polítics més significatius de la història, fins a discursos memorables realitzats en el cinema de Hollywood, conferències o intervencions diverses de gran valor, entre moltes altres referències.
ZV (Zona Vídeo). Us apunto una interessant llista amb més de 60 recursos per conèixer altres possibilitats, a més del conegut YouTube, per buscar, baixar i/o penjar vídeos a la Xarxa. Aquí podeu trobar la versió en espanyol. Per acabar, fer ressò d’una notícia de Periodistas21 en relació a les millores que ha fet el PSOE a la seva web, en una clara aposta per potenciar els mitjans àudiovisuals com a eina de comunicació i apropament a la ciutadania: “Un PSOE más audiovisual y social”.
L’animadversió manifesta del PP contra l’Estatut català es posa fàcilment de relleu si tenim en compta que el PP ha impugnat 14 articles del nostre Estatut idèntics a articles de l’Estatut andalús als que el propi PP ha donat suport. A aquests s’hi poden afegir 28 articles més de l’Estatut andalús que tenen un redactat molt semblant, inspirat en el nostre. Neus Tomàs ho explica amb total claredat en aquest article publicat avui a El Periódico. No li agradarà gens a Josep Piqué que va anar a Sevilla a dir que podien votar sí a l’Estatut andalús perquè era constitucional mentre que el català no ho era...
La recusació del Magistrat Pérez Tremps, que no és sinó la manifestació més extrema de la ofensiva del PP contra l’Estatut de Catalunya, ha seguit motivant tota mena de reaccions. Podeu llegir al respecte l’anàlisi que avui en fa Javier Pradera en les pàgines de diumenge de El País i el meu article publicat dijous al diari ABC, on recordava que Montserrat Nebrera, diputada del PP, havia dit que la recusació era “una escletxa jurídica per obtenir un objectiu polític”. El President de la Generalitat en la sessió de control de dimecres passat va anunciar que el Govern s’estava plantejant la possibilitat de recusar el Magistrat Jorge Rodríguez-Zapata que també havia fet un informe jurídic sobre matèries que han estat després objecte de debat en el procés d’elaboració de l’Estatut. És obvi que aquesta eventualitat es planteja perquè el Tribunal Constitucional ha considerat que la realització d’informes acadèmics d’aquesta naturalesa pot conduir a la recusació de Magistrats. És coneguda al respecte la nostra opinió contrària aquest criteri, però no és menys cert que si aquesta és la doctrina, seria del tot injustificable que no fos d’aplicació a tots i cadascun dels membres del Tribunal Constitucional. És per això que no he entès la posició de CiU sobre aquesta eventualitat. Mentre Felip Puig i Artur Mas s’hi han mostrat rotundament en contra, Josep Antoni Duran Lleida s’hi ha mostrat a favor. Per què Artur Mas no vol que el Govern de Catalunya utilitzi aquesta via? És que ja li està bé que la maniobra del PP hagi triomfat? A més, el Govern de Catalunya pot també interposar un recurs de súplica davant la decisió del Tribunal Constitucional demanant que es replantegi la recusació del Magistrat Pérez Tremps. Per cert, no entenc per què es vol impedir que Pérez Tremps opini sobre el conjunt de l’Estatut quan el seu treball acadèmic només parlava d’un tema molt concret, de l’acció exterior de la Generalitat. Si s’accepta el criteri que no pot intervenir en la discussió algú que hagi manifestat prèviament la seva opinió al respecte (consideració que, repeteixo, no compartim), no seria lògic que només s’abstingués d’intervenir en aquells temes concrets sobre els que s’ha manifestat?
Aquí teniu l’Auto del Tribunal Constitucional sobre la recusació del Magistrat Pérez Tremps, i els vots particulars de la Presidenta, la Sra. Pérez Vera, el Sr. Gay Montalvo, el Sr. Sala Sánchez i el Sr. Aragón Reyes, i els vots concurrents del Sr. Conde Martín de Hijas i del Sr. Rodríguez-Zapata.
L’interès informatiu de la setmana ha estat centrat, però, en l’inici del judici sobre l’atemptat de l’11-M. Ha causat general bona impressió la forma de conduir el procediment per part del jutge Gómez Bermúdez, que s’ha caracteritzat pel to rigorós i auster que ha de presidir un judici de la importància i envergadura d’aquest. Es calcula que la vista oral pot durar tres mesos i que la sentència podria pronunciar-se just abans d’acabar l’any. Per cert, poc han trigat alguns advocats en intentar portar el judici cap a la teoria de la conspiració segons la qual ETA seria responsable dels atemptats. Val a dir que aquesta absurda teoria s’ha estavellat contra la realitat i les declaracions dels principals inculpats.
El Parlament Europeu ha debatut les conclusions de l’Informe sobre els vols de la CIA que han servit per transportar secretament sospitosos de terrorisme sense cap mena de garantia jurídica ni de respecte als drets humans impulsat per l’eurodiputat Claudio Fava. El debat sobre la qüestió ha posat de relleu que els governs europeus van decidir fer-se els distrets i que va haver-hi governs com el presidit per José María Aznar que fins i tot van enviar policies a la base de Guantánamo per interrogar a sospitosos. Quan Rajoy ha estat preguntat al respecte ha tingut la barra de dir que és al govern actual al que correspon donar explicacions. Què us hi jugueu que Aznar farà com amb el tema de l’absència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq, dient que ara ho sap però que llavors no ho sabia?
Sobre l’actual situació política i econòmica podeu llegir, respectivament, la intervenció de José Montilla davant la sessió del Consell Nacional del PSC celebrada ahir, i l’entrevista a Antoni Castells publicada avui a La Vanguardia amb motiu de la reunió dels signants de l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Per cert, en aquesta reunió el President Montilla va proposar fer un informe sobre l’impacte econòmic del canvi climàtic a Catalunya. Trobareu interessant també el comentari que fa Daniel Fernández en el seu bloc sobre la conferència pronunciada a Madrid per Jordi Hereu.
Crec que val la pena anar una mica més enllà de les notícies polítiques del dia a dia. Fa temps que intento trobar una explicació més de fons sobre les estratègies de CiU i PP. I crec que hi ha algunes línies d’interpretació que poden ser molt útils i que fins i tot constaten el paral·lelisme entre les estratègies d’ambdues formacions polítiques. La primera té a veure amb la incapacitat d’acceptar plenament els resultats electorals. Això explicaria la insistència de CiU en “denunciar” que no governa la força política més votada. Tothom sap que el nostre sistema és parlamentari i que governen els partits capaços de forjar una majoria parlamentària. Sols qui no accepta el resultat qüestiona un sistema que ha funcionat així des de sempre. En canvi el PP segueix pensant que el resultat del 2004 sols s’explica per l’atemptat de l’11-M, i encara segueix intentant “demostrar” que ETA està al darrera d’aquest atemptat. En el cas de CiU la incapacitat per acceptar el resultat i les seves conseqüències va molt més lluny. Des de la primera reacció l’any 2003: “és com si tornessis a casa de nit i descobrissin que hi han entrat uns lladres i t’han robat”, a l’absurda pretensió que sols ells són capaços de defensar Catalunya i el seu autogovern. D’aquesta darrera pretensió n’hem tingut una bona mostra amb el debat sobre la interposició d’un recurs davant del Tribunal Constitucional contra la llei de la dependència.
Fa uns anys CiU va votar al Congrés la Llei Orgànica d’Universitats. Poc després el Consell Consultiu va declarar la possible inconstitucionalitat d’aquesta llei. Quan el Parlament de Catalunya va debatre la possible interposició d’un recurs davant el Tribunal Constitucional, CiU i PP s’hi van oposar per entendre que el que calia fer era aprovar una Llei catalana d’universitats i acordar amb el Govern d’Espanya el desplegament de la LOU. Ara, amb motiu de l’aprovació de la Llei de la Dependència i davant l’opinió del Consell Consultiu que declara la possible inconstitucionalitat de la llei, els Grups Socialistes-Ciutadans pel canvi, ERC i ICV-EUiA diem que el que cal és aprovar la Llei catalana de Serveis Socials i acordar amb el Govern d’Espanya el desplegament de la Llei de la Dependència. CiU considera que això és trair l’estatut, que el govern no és ferm en la defensa de les competències de la Generalitat, etc. etc. Sabeu que hi ha al darrera d’això? La negativa de CiU a reconèixer la legitimitat de la majoria d’esquerres per decidir com es defensen millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Sols ells se senten legitimats per parlar en nom del poble de Catalunya. I així els va.
També les formes d’exercir l’oposició per part de CiU i PP presenten algunes similituds. A l’oposició correspon assenyalar errors i mancances del govern i oferir alternatives. Però, darrerament, sembla que el que ha de fer l’oposició és, o bé impedir que el govern pugui desplegar les seves polítiques, o bé fer tant de soroll que no hi hagi manera que els ciutadans percebin altra cosa que l’enrenou.
El PP té difícil trobar aliats en el conjunt d’Espanya a causa de la seva política profundament sectària i centralista. CiU, que havia anat al notari a certificar que mai no pactaria amb el PP, avui ja s’ha penedit d’aquella bufonada i torna a la seva actitud de sempre: pactar quan pugui amb el PP com ho fa a importants Ajuntaments catalans com el de Tarragona. Com que és difícil que el PP abandoni la seva actual estratègia anti Estatut, CiU intenta enganyar l’opinió pública dient que el principal adversari de l’Estatut no és el PP sinó l’actual govern de Catalunya i el seu President, acusant-los de supeditació al PSOE. Aquell PSOE amb el que CiU deia que tant s’hi entenia, deixant sempre de banda al PSC que no pintava res. Com diria aquell, “vivir para ver”.
Acabo recomanant-vos la lectura del Pacte Presidencial que Ségolène Royal proposa als francesos i una visita al portal Poliblocs, animat per Saül Gordillo i Daniel Solano, on hi trobareu tots els blocs polítics catalans.
“Perles” del programa Polònia emès el 15 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta
LES PERLES (per ordre d'aparició)
- La judicialització de la política o la politització de la justícia. Rajoy sorprèn el secretari del jutjat però aquest es justifica: "juez, político... son matices... es que estoy substituyendo a un amigo a quien debo algunos favores". I "casualment" Acebes fa de fiscal perquè també deu alguns favors. Fiscal i jutge estan d'acord en què cal reformar el codi penal per enviar a galeres un nen de 5 anys... com no!
- Aznar y sus melenas té la frase a punt per qualsevol ocasió: "Ya lo sé. Ahora. Tengo el problema de no ser tan listo como para saberlo antes"
- Carod fa la roda de premsa després del Consell de Govern: "Perdonin el retard però és que ens estàvem insultant.... bé, comencem, avui el Govern ha decidit... res..." i a partir d'aquí l'home es va escalfant tipus Eto'o... Sort que al final descobrim que és només un assaig.
- Montilla al despatx estudiant la història de Catalunya; se li apareix Macià [vostè no es deia abans Calvo Sotelo?]. "Vinc per injectar-los catalanisme, que a mi em sobra..." Intenta entrar al cos de Montilla tipus "L'excorcista" sense èxit i Macià s'acomiada amb un... "Bona noch". Qui diríeu que ha infiltrat qui?
- La memòria històrica: Diálogo para besugos en blanc i negre entre el general Franco i el coronel Macià. El Coronel Macià va morir al 1933 així que s'ha perdut alguns fets històrics.... li diu a Franco: "t'has fet gran punyeteru!" Franco: "no sabes hasta que punto". Macià: "Vam coincidir a l'Acadèmia de Saragossa, oi? Tu eres una mica de dretes... I què, com t'ha anat?" Franco: "Muy bien, sobre todo después del 36." Macià: "Escolta, per l'època que parles tu devies coincidir amb Companys, no? Què se'n va fer del Companys?" Franco es fa fonedís...
- Montilla negociant amb ZP i M. Teresa: "Hemos tenido que recurrir la tercera hora del castellano.... son cosas del Carod". M. Teresa: "Esto con CiU no pasaría". [Trampa, no és M. Teresa, sinó Artur Mas que fa el que pot per estar al costat de ZP].
EL MILLOR
- El Carnestoltes de Polònia. Són uns cracks. No només són bons actors aquests polonesos, sinó que a sobre han sabut fer interpretar als seus personatges altres personatges. Quedarà per la història:
Rajoy fent de Ferran Adrià i Acebes fent de Ruscalleda:
* imatges per el record: Els secadors/segadors i el Naranjito
Ferran Adrià fent de Franco:
* imatges per el record: per la salut és molt millor el movimiento
Franco fent de Mateu Prados:
* imatges per el record: noticias "generales" i el desfile de la Victoria (Adams)
Nadal fent de Terribas, entrevista Montilla fent de Papa:
* imatges per el record: lliçó d'italià, Bona notti, nogensymenyi i la caracterització del Quim/Mònica
i Artur Mas fent el monòleg de Pasqual Maragall. Repeteixo, són uns cracks.
EL PITJOR
- L'embolicada explicació dels descomptes dels peatges que fa el Mateu Prados.
KA FORT
- El veritable "efecte Montilla". Desactivar una festa rave amb el to de veu estalviant a Saura d'enviar-hi els mossos.
ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS
- Rebaixa de la pena a De Juana... menys mal, a diferència d'ell, nosaltres ja començàvem a estar tips.
- Homenatge dels andalusos al veritable artífex del seu Estatut, la fotocopiadora.
ELS MARCIANUS
- La polèmica és sobre Eto'o, no ET, perquè es veu que va dir de too.
- Els andalusos són "aliens" a la polèmica de l'Estatut.
EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL (avui, excepcionalment, és Artur Mas que com el Dr Jekill i Mr Hyde va canviant de personalitat)
- "Catalans, porto molts programes sortint amb aquesta bata de mercadillu i ja va sent hora de fer una mica d'autocrítica, perquè si l'Aznar ha admès que es va equivocar jo també, ei, que a mi l'Iraq ni fu ni fa. Sí, no a la guerra i tot això però vull dir que jo em vaig equivocar al 2003, quan vaig fer el pacte del tripartit, perquè va resultar que no era un gran pacte... el problema és no haver estat prou llest, perquè quan jo no ho sabia, ningú ho sabia, perquè el temps ha demostrat que qui té més diputats ha de ser el president i no hi ha dret a usurpar el poder al guanyador legítim [plorant] i sortir aquí cada setmana com fan el Maragall i el Montilla... només volia dir això, ja està... Ah, i Duran no te'n fiïs, que a mi també em van trair, què cabrrooon. Visca Catalunya"
LA NOVETAT
- Enquesta sobre el canvi climàtic, monopoli Bruno Oro: el pijo (que haurà de deixar l'esquí), l'ama de casa (que diu que està subscrita al National Jiràfic), el psiquiatre argentí aficionat (el problema real del món és sexual, és clar) i el segurata (diuen que n'hi ha un calentón global).
ZW núm. 73 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://thepolitico.com/
The Politico és el nom del nou mitjà de comunicació exclusivament sobre política nordamericana que anunciava l’inici de la seva trajectòria el passat dimarts, dia 23 de gener de 2007. Un diari electrònic gratuït que tindrà també edicions impreses (tres si hi ha sessions en el Congrés, i una només si no n’hi hagués) i un programa de televisió de 30 minuts. Els periodistes contractats provenen de diaris com The Washington Post, Time o The Daily News… i formaran part d’aquesta nova iniciativa de comunicació a la Xarxa per estar al dia de la política dels EUA. Continguts molt interessants en l’apartat Politics’08 on, a més de seguir la trajectòria dels candidats a la Casa Blanca, podem trobar enllaços interessants com Presidential Elections Results o The Living Room Candidate (del qual us parlava en un dels primers Zona Web, el núm. 2), on es poden visionar les campanyes americanes des de 1952 fins 2004. Precisament sobre els canvis que es produiran en les campanyes de les presidencials de 2008 reflexiono en un dels meus últims articles: “Cinco claves de la política 2.0 en el 2008”. També, a la pàgina TechPresident.com (un bloc del grup Personal Democracy), podem veure com els candidats utilitzen les noves tecnologies en les seves campanyes i com aquestes influeixen en el disseny de noves estratègies.
Per a completar aquesta visió sobre la política nordamericana, i la seva evolució al llarg dels anys, una suggeriment més: American Rethoric, un completíssim banc de dades sobre la retòrica americana (en format vídeo, àudio i text) que recull des dels 100 discursos polítics més significatius de la història, fins a discursos memorables realitzats en el cinema de Hollywood, conferències o intervencions diverses de gran valor, entre moltes altres referències.
ZV (Zona Vídeo). Us apunto una interessant llista amb més de 60 recursos per conèixer altres possibilitats, a més del conegut YouTube, per buscar, baixar i/o penjar vídeos a la Xarxa. Aquí podeu trobar la versió en espanyol. Per acabar, fer ressò d’una notícia de Periodistas21 en relació a les millores que ha fet el PSOE a la seva web, en una clara aposta per potenciar els mitjans àudiovisuals com a eina de comunicació i apropament a la ciutadania: “Un PSOE más audiovisual y social”.
versión castellana
<< Inici