Bon Any 2005!
Finalment, no m'he pogut estar. Vull desitjar els lectors i lectores del meu Diari un bon any 2005. He de confessar que m'he decidit a escriure la primera anotació de l'any en sentir el missatge de cap d'any del President de la Generalitat. En llenguatge planer, directe, optimista i segur Pasqual Maragall ha traçat un camí i ha dibuixat uns reptes que vull compartir amb tots i totes vosaltres.
MISSATGE DE CAP D'ANY DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, PASQUAL MARAGALL
PALAU DE LA GENERALITAT, 31 DE DESEMBRE DE 2004
Benvolguts ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
Crec que el segle XXI ha començat en realitat, l’any 2004.
Quantes coses han canviat al món !
Els grans blocs polítics i humans que són la Xina, l’Índia, el Japó, Rússia, Brasil i el Mercosur s’afirmen com a nous protagonistes.
La natura mateixa sembla revoltar-se al sud est d’Àsia com per assenyalar el canvi d’època amb un recordatori de la nostra pròpia fragilitat com a espècie humana. Com dient-nos: tot canvia però tot segueix igual.
Els Estats Units han decidit entrar en el món obert i en el nou mil•lenni amb totes les precaucions.
I no és estrany, fins ara han manat, i han manat perquè en els darrers cent anys Europa s’ha dividit dos cops en les dues guerres més cruentes de la història. I els Estats Units van haver d’intervenir per posar pau.
Però ara ha nascut una Europa de 450 milions d’habitants. Gairebé el doble que la població dels Estats Units.
També hi ha mes novetats. I no totes bones. S’ha fet present entre nosaltres un nou terrorisme global que ens ha colpit el passat 11 de març a Madrid.
Portem les víctimes al cor.
Però hi ha novetats que sí son bones.
A Espanya hi ha un govern disposat a modificar la Constitució per posar-hi tot el que encara no hi és.
Un govern que en menys d’un any ens ha tornat els papers de la Guerra Civil, retorna els castells de Montjuïc i Figueres, ens envia la Comissió de Telecomunicacions, i aniríem seguint.
I el que és més important: un govern que està decidit a canviar la Constitució i l’Estatut.
Fa 20 anys que som a Europa però Europa no apareix en la Constitució espanyola.
Fa 20 anys que som 17 autonomies i no figuren a la Constitució, no estan relacionades.
Tenim 17 autonomies però no tenim el Senat de les autonomies, un senat federal com tenen, per exemple, els alemanys o els nord-americans.
Doncs bé: el nou govern espanyol ha decidit posar tot això en regla, d’acord amb nosaltres.
I ha decidit donar a Catalunya i a Euskadi l’oportunitat que fins ara no han tingut de posar el dia els seus estatuts.
Però fer-ho d’acord amb els mecanismes que preveu la Constitució amb els vots dels qui condemnen el terror.
I a Catalunya tenim un govern que posa ordre, planifica a llarg termini, i s’ocupa del que preocupa la gent:
• dels mestres i l’escola,
• dels metges i el dispensari i l’hospital,
• dels mossos i la seguretat, al carrer i a la carretera... Per cert, sigueu prudents aquests dies.
Un govern que s’ocupa:
• de les persones,
• dels vells que viuen en residències,
• dels joves emprenedors,
• de tothom.
Per això l’esforç inversor del govern, aquest any que ve, serà un 65 % més alt que l’any passat.
Per això ens hem posat al capdavant a l’hora de reclamar una solució per al finançament de la Sanitat i en general pel finançament autonòmic. En això també son capdavanters.
Aquest és un Govern que s’ocupa de teixir relacions amb els territoris veïns. Per a tenir la talla que s’ha de tenir, en el món d’avui, per a ser algú.
Un govern que s’ocupa de tenir les infraestructures que calen per a establir aquestes connexions: carreteres, connexions ferroviàries i telefòniques. I lligar-se amb el món obert.
Un govern que ha vist que hi ha barris i centres urbans, a Catalunya, que tenen tots els problemes alhora, que tenen immigració abundant i problemes a l’escola, al Centre d’Atenció Primària i al carrer.
La culpa no és dels immigrants: els necessitem. Si som 7 milions és perquè ha repuntat un xic la nostra natalitat, però sobretot perquè torna a venir gent de fora.
La culpa és nostra, de la classe política, dels governants que no hem fet prou per defensar els interessos de la gent dels barris on passen realment aquestes coses.
Ara ens hi hem posat, en tots aquests temes. Els ajuntaments fa temps que els coneixen, perquè viuen la vida de cada dia a peu de carrer.
En canvi, a nivells més alts no ens hi havíem posat amb tanta atenció com calia.
Sí: també a Catalunya ha començat un nou segle i un nou cicle. L’any 2005 serà un any que marcarà la història.
Tindrem nou Estatut, posat al dia.
Tindrem la llei territorial i la llei electoral que s’havien d’haver fet fa 25 anys.
Fa 25 anys ja sabíem que Catalunya tenia set territoris naturals i no quatre.
Ja sabíem que els Pirineus i l’Ebre mereixien atenció especial. Ja sabíem que la Catalunya central i la regió metropolitana no són el mateix.
Fa 25 anys l’Estatut ens manava fer una llei electoral proporcional, corregida a favor dels territoris menys densos, sense alterar les proporcions del vot als diferents partits.
Bé, és ara que ho farem realitat, tot això, és ara.
Estimats ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
Acabem l’any de les decisions indispensables,
L’any del canvi de govern; de la cita mundial del Fòrum a la capital de Catalunya;
L’any de fer inventari del passat i avaluar els 25 anys transcorreguts en pau, democràcia i autonomia, que ja era molt. Però també l’any de posar ordre a la Generalitat, que estava mancada de tremp i d’ambició, desprès d’un quart de segle meritori, ple d’emocions, però mancat encara de qualitat, de rigor en l’administració i d’ambició real de país, més enllà de les paraules.
Catalunya té un govern que sap el que ha de fer i a quin ritme ho ha de fer.
Entrem en un any apassionant.
Només em reca que tanta gent, tants amics, tants familiars estimats, que es mereixien haver-ho viscut no ho viuran.
Se’ns han mort en Joan Reventós, en Ramon Margalef, en Joan Oró...
El Nadal i el cap d’any sempre tenen aquest toc agredolç.
La mirada de l’infant al que fem creure que el món es meravellós, i l’adéu, sempre entristidor però a voltes alliçonador, fins i tot majestuós, dels qui se’n van sense rancor i amb l’ànima en pau.
Us desitjo de debò, de debò, un any nou tan ple de bones noves com s’albiren des del darrer dia de l’any que s’acaba.
Bon any 2005!
****************
Fins aquí el missatge del President.
Per cert, amb l'enrenou del Pla Ibarretxe, sobre el que ja m'he pronunciat públicament, han pogut quedar obscurits alguns transcendentals acords presos en la darrera reunió de l'any del Consell de Ministres com ara l'aprovació del Reglament de la Llei d'estrangeria, un important acord sobre la recerca a partir de cèl·lules mare, l'aprovació de la reforma que possibilitarà el matrimoni entre persones homosexuals, la fixació del salari mínim interprofessional en 513 euros, importants acords en matèria de subsidi de desocupació i d'edat de jubilació, el traspàs a la Generalitat de la línia ferroviària Lleida-La Pobla, i temes rellevants decidits pel Ministre Montilla com ara el trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, l'aprovació de crèdits del Fons d'Ajut al Desenvolupament fins a 50 milions d'euros per contribuir a la reconstrucció de les zones devastades del sud-est asiàtic o una pas de gegant en la liberalització de la televisió i en el procés de digitalització. Us recomano que visiteu cada divendres el web de Moncloa on hi trobareu la ressenya de la reunió setmanal del Consell de Ministres.
Acabo. Acabo amb una felicitació als amics que impulsen la revista EL CIERVO, que és una publicació mensual de pensament i cultura d'inspiració cristiana i progressista, pel seu suport al sí a la Constitució europea que podeu fàcilment comprovar en dos editorials de Llorenç Gomis: Europa merece un sí, i Apostamos por el sí que apareix en el número de desembre de la revista juntament amb els articles de Carlos Eymar i del que ja vaig recomanar-vos fa dies del meu amic i company Diputat al Parlament Toni Comín.
Després de massa temps sense llegir El Ciervo, em trec el barret en comprovar el bon estat de salut intel·lectual de la revista i del progressisme militant de cristians compromesos, tant necessari en mig de tanta filípica de la Conferència Episcopal i tants insults proferits gratuïtament, entre d'altres i de forma destacada, pel bisbe de Mondoñedo. Més caritat cristiana també és un bon desig d'any nou per a una jerarquia esgarriada. "Perdónales, Señor, que no saben lo que hacen".
I, ara sí, fins d'aquí a uns dies. Que podré explicar-vos com està Lisboa.
MISSATGE DE CAP D'ANY DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, PASQUAL MARAGALL
PALAU DE LA GENERALITAT, 31 DE DESEMBRE DE 2004
Benvolguts ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
Crec que el segle XXI ha començat en realitat, l’any 2004.
Quantes coses han canviat al món !
Els grans blocs polítics i humans que són la Xina, l’Índia, el Japó, Rússia, Brasil i el Mercosur s’afirmen com a nous protagonistes.
La natura mateixa sembla revoltar-se al sud est d’Àsia com per assenyalar el canvi d’època amb un recordatori de la nostra pròpia fragilitat com a espècie humana. Com dient-nos: tot canvia però tot segueix igual.
Els Estats Units han decidit entrar en el món obert i en el nou mil•lenni amb totes les precaucions.
I no és estrany, fins ara han manat, i han manat perquè en els darrers cent anys Europa s’ha dividit dos cops en les dues guerres més cruentes de la història. I els Estats Units van haver d’intervenir per posar pau.
Però ara ha nascut una Europa de 450 milions d’habitants. Gairebé el doble que la població dels Estats Units.
També hi ha mes novetats. I no totes bones. S’ha fet present entre nosaltres un nou terrorisme global que ens ha colpit el passat 11 de març a Madrid.
Portem les víctimes al cor.
Però hi ha novetats que sí son bones.
A Espanya hi ha un govern disposat a modificar la Constitució per posar-hi tot el que encara no hi és.
Un govern que en menys d’un any ens ha tornat els papers de la Guerra Civil, retorna els castells de Montjuïc i Figueres, ens envia la Comissió de Telecomunicacions, i aniríem seguint.
I el que és més important: un govern que està decidit a canviar la Constitució i l’Estatut.
Fa 20 anys que som a Europa però Europa no apareix en la Constitució espanyola.
Fa 20 anys que som 17 autonomies i no figuren a la Constitució, no estan relacionades.
Tenim 17 autonomies però no tenim el Senat de les autonomies, un senat federal com tenen, per exemple, els alemanys o els nord-americans.
Doncs bé: el nou govern espanyol ha decidit posar tot això en regla, d’acord amb nosaltres.
I ha decidit donar a Catalunya i a Euskadi l’oportunitat que fins ara no han tingut de posar el dia els seus estatuts.
Però fer-ho d’acord amb els mecanismes que preveu la Constitució amb els vots dels qui condemnen el terror.
I a Catalunya tenim un govern que posa ordre, planifica a llarg termini, i s’ocupa del que preocupa la gent:
• dels mestres i l’escola,
• dels metges i el dispensari i l’hospital,
• dels mossos i la seguretat, al carrer i a la carretera... Per cert, sigueu prudents aquests dies.
Un govern que s’ocupa:
• de les persones,
• dels vells que viuen en residències,
• dels joves emprenedors,
• de tothom.
Per això l’esforç inversor del govern, aquest any que ve, serà un 65 % més alt que l’any passat.
Per això ens hem posat al capdavant a l’hora de reclamar una solució per al finançament de la Sanitat i en general pel finançament autonòmic. En això també son capdavanters.
Aquest és un Govern que s’ocupa de teixir relacions amb els territoris veïns. Per a tenir la talla que s’ha de tenir, en el món d’avui, per a ser algú.
Un govern que s’ocupa de tenir les infraestructures que calen per a establir aquestes connexions: carreteres, connexions ferroviàries i telefòniques. I lligar-se amb el món obert.
Un govern que ha vist que hi ha barris i centres urbans, a Catalunya, que tenen tots els problemes alhora, que tenen immigració abundant i problemes a l’escola, al Centre d’Atenció Primària i al carrer.
La culpa no és dels immigrants: els necessitem. Si som 7 milions és perquè ha repuntat un xic la nostra natalitat, però sobretot perquè torna a venir gent de fora.
La culpa és nostra, de la classe política, dels governants que no hem fet prou per defensar els interessos de la gent dels barris on passen realment aquestes coses.
Ara ens hi hem posat, en tots aquests temes. Els ajuntaments fa temps que els coneixen, perquè viuen la vida de cada dia a peu de carrer.
En canvi, a nivells més alts no ens hi havíem posat amb tanta atenció com calia.
Sí: també a Catalunya ha començat un nou segle i un nou cicle. L’any 2005 serà un any que marcarà la història.
Tindrem nou Estatut, posat al dia.
Tindrem la llei territorial i la llei electoral que s’havien d’haver fet fa 25 anys.
Fa 25 anys ja sabíem que Catalunya tenia set territoris naturals i no quatre.
Ja sabíem que els Pirineus i l’Ebre mereixien atenció especial. Ja sabíem que la Catalunya central i la regió metropolitana no són el mateix.
Fa 25 anys l’Estatut ens manava fer una llei electoral proporcional, corregida a favor dels territoris menys densos, sense alterar les proporcions del vot als diferents partits.
Bé, és ara que ho farem realitat, tot això, és ara.
Estimats ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
Acabem l’any de les decisions indispensables,
L’any del canvi de govern; de la cita mundial del Fòrum a la capital de Catalunya;
L’any de fer inventari del passat i avaluar els 25 anys transcorreguts en pau, democràcia i autonomia, que ja era molt. Però també l’any de posar ordre a la Generalitat, que estava mancada de tremp i d’ambició, desprès d’un quart de segle meritori, ple d’emocions, però mancat encara de qualitat, de rigor en l’administració i d’ambició real de país, més enllà de les paraules.
Catalunya té un govern que sap el que ha de fer i a quin ritme ho ha de fer.
Entrem en un any apassionant.
Només em reca que tanta gent, tants amics, tants familiars estimats, que es mereixien haver-ho viscut no ho viuran.
Se’ns han mort en Joan Reventós, en Ramon Margalef, en Joan Oró...
El Nadal i el cap d’any sempre tenen aquest toc agredolç.
La mirada de l’infant al que fem creure que el món es meravellós, i l’adéu, sempre entristidor però a voltes alliçonador, fins i tot majestuós, dels qui se’n van sense rancor i amb l’ànima en pau.
Us desitjo de debò, de debò, un any nou tan ple de bones noves com s’albiren des del darrer dia de l’any que s’acaba.
Bon any 2005!
****************
Fins aquí el missatge del President.
Per cert, amb l'enrenou del Pla Ibarretxe, sobre el que ja m'he pronunciat públicament, han pogut quedar obscurits alguns transcendentals acords presos en la darrera reunió de l'any del Consell de Ministres com ara l'aprovació del Reglament de la Llei d'estrangeria, un important acord sobre la recerca a partir de cèl·lules mare, l'aprovació de la reforma que possibilitarà el matrimoni entre persones homosexuals, la fixació del salari mínim interprofessional en 513 euros, importants acords en matèria de subsidi de desocupació i d'edat de jubilació, el traspàs a la Generalitat de la línia ferroviària Lleida-La Pobla, i temes rellevants decidits pel Ministre Montilla com ara el trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, l'aprovació de crèdits del Fons d'Ajut al Desenvolupament fins a 50 milions d'euros per contribuir a la reconstrucció de les zones devastades del sud-est asiàtic o una pas de gegant en la liberalització de la televisió i en el procés de digitalització. Us recomano que visiteu cada divendres el web de Moncloa on hi trobareu la ressenya de la reunió setmanal del Consell de Ministres.
Acabo. Acabo amb una felicitació als amics que impulsen la revista EL CIERVO, que és una publicació mensual de pensament i cultura d'inspiració cristiana i progressista, pel seu suport al sí a la Constitució europea que podeu fàcilment comprovar en dos editorials de Llorenç Gomis: Europa merece un sí, i Apostamos por el sí que apareix en el número de desembre de la revista juntament amb els articles de Carlos Eymar i del que ja vaig recomanar-vos fa dies del meu amic i company Diputat al Parlament Toni Comín.
Després de massa temps sense llegir El Ciervo, em trec el barret en comprovar el bon estat de salut intel·lectual de la revista i del progressisme militant de cristians compromesos, tant necessari en mig de tanta filípica de la Conferència Episcopal i tants insults proferits gratuïtament, entre d'altres i de forma destacada, pel bisbe de Mondoñedo. Més caritat cristiana també és un bon desig d'any nou per a una jerarquia esgarriada. "Perdónales, Señor, que no saben lo que hacen".
I, ara sí, fins d'aquí a uns dies. Que podré explicar-vos com està Lisboa.
versión castellana
<< Inici