diumenge, 27 / novembre / 2005

Prou crisPPació!

Aquesta setmana el PP ha perdut definitivament els papers. Dirigit per exponents de la dreta extrema com Acebes, va començar la legislatura intentant deslegitimar la victòria socialista i, després de l’estrepitós fracàs d’aquesta estratègia en l’intent de manipulació de la Comissió d’Investigació dels atemptats de l’11-M, el PP va decidir reprendre l’estratègia de crispació assajada els anys 1994-96 per erosionar el govern Zapatero, intentant impedir que acabi el seu mandat i que compleixi els seus compromisos electorals. Aquesta actitud denota una escassa cultura democràtica del PP quan està a l’oposició. La dreta espanyola segueix pensant que és el partit natural del govern, i que els períodes de governs progressistes són anomalies a corregir tant aviat com es pugui utilitzant qualsevol mitjà per aconseguir-ho. Ho deia Felipe González, “la crispació sols s’acaba quan governen”. És especialment lamentable que el PP hagi decidit utilitzar l’anticatalanisme més visceral i primari per afeblir el govern Zapatero, a causa del seu compromís de donar suport a una reforma estatutària en el marc constitucional. El suport de gairebé el 90% dels membres del Parlament i l’aval del Consell Consultiu de la Generalitat no és suficient pel PP. No volien ni que es discutís al Congrés l’admissió a tràmit del projecte! Afirmant que és una reforma encoberta de la Constitució, cosa que no és i que, a més, seria impossible en el nostre sistema polític. Han arribat fins al punt de recórrer al Tribunal Constitucional en una maniobra per forçar un recurs previ d’inconstitucionalitat que no existeix en el nostre ordenament jurídic. Qualsevol cosa menys el debat democràtic, qualsevol cosa menys dialogar per arribar a un acord. Amb arguments de tota mena: es trenca la unitat d’Espanya, es trenca la unitat de mercat, es trenca la unitat del poder judicial, es nega la Nació espanyola, s’obre la porta a la independència, es fa el joc a ETA... Molts d’aquests arguments ens recorden velles cançons. Podeu comprovar-ho llegint aquests textos del diari ultradretà El Alcázar publicats el 1979.


Angel Acebes ha arribat al límit d’aprofitar el darrer comunicat de la banda terrorista ETA per fer aquestes miserables declaracions: "ETA se convierte en el tutor del Estatut e impone que tanto Cataluña como el País Vasco sean una nación". Oblida que ara fa cinc anys de l’assassinat d’Ernest Lluch...

Com gairebé sempre, han estat els ninotaires els que millor retraten la situació. Com ho feia ahir mateix Toni Batllori a La Vanguardia comparant el març del 2004 amb el novembre del 2005.


I, en efecte, l’encarregat de la manipulació informativa sobre els atemptats de l’11-M, el número 2 del PP, Angel Acebes, no sols ha batejat l’Estatut com a inconstitucional sinó que li ha buscat padrins: els terroristes d’ETA. Aquí trobareu els esforços d’Acebes per fer aparèixer una cosa com el que no és, uns esforços que no sols no van impedir el coneixement de la veritat sobre l’autoria dels atemptats del 2004 sinó que van mostrar el veritable tarannà d’Aznar i el seu govern.

Ni tant sols s’han molestat en buscar un altre per fer la mateixa maniobra amb l’Estatut... És tan curiós com el fet que fos precisament Eduardo Zaplana qui pretengués acusar José Montilla de promoure interessos privats, en una interpel·lació al Congrés dels Diputats que es va desenvolupar dimecres passat. Aquí trobareu la resposta parlamentària de Montilla. Com recordareu es tracta de la fabulació segons la qual Montilla estaria afavorint l’OPA de Gas Natural sobre Endesa a canvi de la renegociació d’un crèdit que el PSC té amb la Caixa. Pepe Zaragoza en va parlar també en una entrevista publicada divendres a El Periódico i José Montilla ho fa avui mateix a El País. Aquí trobareu més arguments.

Segurament el propi Acebes va pensar que el millor diputat que tenien per interpel·lar el Ministre d’Indústria era, precisament, Eduardo Zaplana. Aquell que apareixia retratat en una gravació que va sortir a la llum amb motiu del cas Naseiro. Trobareu moltíssima informació respecte d’aquest i altres casos i, en general, de les aventures i ocurrències d’Aznar i el PP a l’imprescindible lloc web Los Genoveses, d’on he tret les informacions que recullo aquí. Tot seguit podeu llegir un trosset de la gravació d’una interessant conversa entre Palop i Zaplana:

11 de febrero de 1990, a las 13,22 horas. Palop telefonea a Eduardo Zaplana, presidente del PP en Alicante.

Zaplana: "Le pides dos millones de pelas o tres de lo que quieras". (refiriéndose a la compraventa de un solar)

Palop: " Si tenemos que repartir, macho... tenemos que pedirle un poco más".

Zaplana: " Claro un poquito más. Yo es que no sé ni lo que vale el solar ni nada (……) lo que te dé, y me das la mitad bajo mano".

L’imparable ascens polític de Zaplana va començar quan va ser elegit Alcalde de Benidorm a partir d’una moció de censura amb el suport d’una trànsfuga del Grup Socialista que va comptar amb la generositat de Zaplana i els seus col·legues, com ho explica aquest reportatge del diari Levante.

El pas de Zaplana per la Presidència de la Comunitat Valenciana va anar també acompanyat d’irregularitats, favors i manipulació informativa. El cas més recent ha estat la denúncia de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana contra el projecte emblemàtic de Zaplana, Terra Mítica, un parc temàtic que pressumptament hauria servit a una trama de factures falses.

Acebes i Zaplana formen en aquests moments, juntament amb Mariano Rajoy, la troika del PP. Sembla clar que, malgrat rumors que potser interessadament pretenien desmentir-ho, Rajoy és una marioneta en mans d’Aznar, l’instrument d’un líder caigut, cegat per la rancúnia i rabiosament antisocialista i anticatalanista, abanderat de la dreta extrema. Com podem, doncs, esperar d’ells el mínim respecte? Tot apunta a que és demanar-los-hi massa. L’autoritarisme espanyol ha tingut sempre tics anticatalans. Un autoritarisme que es desprèn també de la gestualitat de Rajoy, com encertadament assenyalava Antoni Gutiérrez en un anàlisi de les imatges de Zapatero i Rajoy en el debat parlamentari de presa en consideració del projecte d’Estatut al Congrés dels Diputats.

No hauríem de minimitzar la deriva autoritària del PP, sense necessitat de caure en la caricatura ni tampoc en la retòrica guerracivilista que sembla mobilitzar més els extrems que la majoria moderada. És evident que la crispació produeix efectes en termes d’erosió del govern Zapatero i apunta també conseqüències electorals cas de no fer-hi front adequadament. Ho detecta amb ironia Antonio Martínez en el seu article al suplement de diumenge d’El País quan descriu l’opinió que tenen sobre ZP els integrants d’aquest sector de dreta extrema. Com s’explicaria sinó l’autèntica barbaritat comesa pel portaveu de l’Associació de Víctimes del Terrorisme quan demana l’expulsió d’Espanya de la Unió Europea i de Nacions Unides? O la convocatòria per part del PP d’una concentració a la Puerta del Sol (o és a la Plaza de Oriente?) contra el projecte de nou Estatut de Catalunya, disfressada de defensa de la Constitució? Què hi farà en aquesta concentració Josep Piqué? Canviar les banderes de Falange d’algun exaltat per banderes constitucionals? Dir que les “àguiles imperials” són gavines? Retirar els cartells que amenacen o insulten altres dirigents polítics? Posar-li un murrió a Acebes? Anar a Madrid a manifestar-se contra el projecte de nou Estatut acaba amb el pretès “gir catalanista” de Piqué, incapaç de suportar la pressió combinada dels Acebes-Zaplana i dels Fernández-Quadras.

La dreta extrema ha segrestat el PP, emparant-se de la seva direcció. És la feixuga hipoteca d’Aznar, del finançament del seu partit, del seu aparell ideològic i cultural, dels que defineixen la seva estratègia mediàtica, de l’entramat digital que uneix ultracatòlics, ultraliberals i ultraconservadors. S’inspiren en els neocons d’Estats Units i en el fonamentalisme religiós que està condicionant la política nordamericana. Són els mateixos que recelaven de la Constitució i els Estatuts, i ara diuen que no es pot avançar ni un pas més, “non plus ultra”, exclamen. I nosaltres els hi hem de respondre: “non plus ultres”.

Ja vaig comentar en el seu moment un article interessantíssim publicat a la revista Anuncios (número 1026, 15/21 de setembre de 2003). Es tractava d'un article de Marçal Moliné, conegut i reconegut consultor de màrqueting i creativitat. Moliné demostrava en aquest article, titulat "Con Goebbels contra el PSOE", com el PP estava utilitzant les regles de la propaganda nazi contra el seu principal adversari polític. Doncs bé, ja hi tornem a ser. Convé recordar les regles de les que ens parlava Moliné, que eren onze:

1. Regla de la simplificació i de l'enemic únic. Es tracta d'adoptar una sola idea-força, un sol símbol. Una de les formes de simplificar és individualitzar l'adversari personalitzant-lo. Sigui Maragall, Carod-Rovira o “Zapatero y sus socios”.

2. Regla del mètode de contagi. Es tracta de reunir diversos adversaris en una sola categoria o un sol individu. Així com Franco parlava de l’aliança "rojo-separatista", el PP agrupa els partits que han aprovat l’Estatut sota el lema “nacionalistes-sobiranistes-independentistes”.

3. Regla de la transposició. Es tracta de carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. Com deia Goebbels: "si no pots negar les males notícies, inventa d'altres que distreguin".

4. Regla de l'exageració i desfiguració. Es tractar d'aprofitar una petita anècdota per convertir-la en una gravíssima amenaça. Recordeu com l’acusació de pactar amb ETA va néixer a partir d’una votació en un municipi basc a partir de la qual Aznar va atacar el PSOE per "pactar amb Batasuna"?

5. Regla de la vulgarització. Com diu Hitler en el
Mein Kampf: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus als que va dirigida. Així cal que l'esforç mental a realitzar sigui tan petit com més gran sigui la massa a la que cal convèncer. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; per altra banda tenen gran facilitat per oblidar".

6. Regla de l'orquestació. Com va dir Goebbels: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat".

7. Regla de la renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui interessat en una altra cosa. Es tracta que les respostes de l'adversari mai no puguin contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Regla de la versemblança. Cal construir arguments a partir de fonts diverses, a través de globus sonda o d'informacions fragmentàries.

9. Regla de la silenciació. Es tracta de callar sobre les qüestions sobre les que no es tenen arguments i es tracta de dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari. També contraprogramant amb l'ajut de mitjans de comunicació submissos o afins. O intentant que l’orador en una tribuna parlamentària no pugui parlar o no se’l pugui entendre com fa el PP al Congrés dels Diputats.

10. Regla de la transfusió. Com diu l'expert Jean-Marie Domenach: "Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat pre-existent, sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals". Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives ja instal·lades, per exemple, l’anticatalanisme primari de la dreta extrema a Espanya.

11. Regla de la unanimitat. Es tracta d'arribar a convèncer molta gent que pensi "com ho fa tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat. Aquesta regla ha estat estudiada a la teoria de "l'espiral del silenci" d'Elisabeth Noelle-Neumann, segons la qual les persones adapten gairebé instintivament les seves opinions al que consideren "socialment acceptable".

Interessant ... i valent! article. El propi autor recomanava aprofundir en el tema a partir d'un estudi de la professora Emma Rodero.

El projecte de nou Estatut està sent objecte de debats acadèmics com els que han tingut lloc amb motiu del Quart Congrés de l’Associació de Constitucionalistes d’Espanya, i en el que trobem suports com els de l’article de Suso de Toro publicat ahir a El País, o les interessantíssimes contribucions de Ramón Máiz i Miquel Caminal al número de novembre de la revista Claves de Razón Práctica.

Sobre el futur de l’Estatut i el conjunt de qüestions aquí esbossades podeu llegir la intervenció de José Montilla en l’inauguració de la reunió interparlamentària del PSC celebrada dissabte, en la que Pasqual Maragall va dir que cal enfrontar l’ofensiva de la dreta extrema tal com ho fa el Primer Secretari del PSC. En aquesta reunió, especialment en les intervencions de Celestino Corbacho i Raimon Obiols, s’ha parlat de problemes socials i de l’impacte de la immigració. Lògicament els darrers esdeveniments a França han estat el teló de fons del debat. Podeu llegir sobre aquest tema l’interessant article de Juan Goytisolo, la contribució de Rafael Jorba a un debat organitzat Fundació Trias Fargas i moderat per Antoni Vives, a la qual varen participar també Pierre Becque (conseller regional de la UDF a Perpinyà) i Ferran Sàez (URL), i l’imprescindible La revuelta de los superfluos d’Ulrich Beck publicat a El País. Com deia ahir Raimon Obiols, hi ha una resposta: més socialisme, sisplau!


Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.lovedifference.org

Love Difference és un moviment artístic obert i participatiu que proposa un diàleg polític en l’àmbit de la Mediterrània partir de la creativitat i l’art. El projecte va néixer a Biella, acollit dins de la Cittadellarte – Fundazione Pistoletto, a la primavera de 2002, i va ser presentat a la 50 Edició de la Biennal de Venècia, la cita artística més important del món, i a on se li va concedir el “león de oro” al seu promotor Michelangelo Pistoletto en reconeixement a tota la seva carrera. El projecte “interacciona la universalitat de l’art amb la política i centra la seva activitat a l’àrea mediterrània perquè en ella es reflexa els problemes de la societat global”.

Aquests dies que estem commemorant Barcelona+10, diverses iniciatives ciutadanes i polítiques reflexionen sobre la política mediterrània des de les perspectives de la ciutadania activa, de l’art, dels mitjans de comunicació, de les empreses, de les regions, dels parlaments, de les ciutats i dels estats. També els bloggers han estat presents, entre els que destaquen els egipcis 'Manal and Alaa's Bit Bucket' guanyadors del darrer premi especial de Periodistes Sense Fronteres.

Per a saber-ne més, és imprescindible “El Anuario del Mediterráneo Med.2005”, amb una edició conjunta de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i de la Fundació CIDOB de Barcelona que repassa els fets més destacats que han succeït a la Mediterrània entre juny de 2003 i desembre de 2004.

Per acabar, vull agrair els comentaris i suggeriments que rebem en relació a aquesta secció setmanal ZONA WEB. En relació al post de la setmana passada sobre Alexa, ens deien que alguns internautes el consideren "spyware" o programari espia. Efectivament, la barra d'Alexa recull informació sobre l'usuari i per on navega per oferir els seus índexs. De fet, tot això està explicat a la política de privacitat d'Alexa. Per tant, no podem considerar que sigui exactament spyware, ja que l'spyware no avisa, mentre que la pàgina de política de privacitat d'Alexa ho explica molt clarament.