El president parla clar
Aquesta setmana la política catalana ha girat al voltant de la celebració al Parlament del Debat d'orientació política general. Enguany els dos aspectes més interessants del debat han estat el discurs del President Montilla i l'aprovació d'una resolució sobre la negociació del nou model de finançament amb el suport dels grups de CiU, Socialistes-Ciutadans pel canvi, ERC i ICV-EUiA. La part final del discurs del President Montilla va cridar especialment l'atenció pel seu parlar clar, el seu realisme, l'autoexigència que ofereix i reclama a tots i la crida a treballar més i millor per superar la crisi. En referència al seu discurs podeu llegir els editorials de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i els articles de Manuel Cuyàs, David Miró, Enric Marín, Salvador Cardús i Joan Ferran.
La part final del discurs del president a la que he fet referència va portar a alguns a trobar-hi connexions amb el pensament polític de Jordi Pujol, pel fet d'estar adreçat directament als ciutadans, per subratllar els valors del treball i de l'esforç i per evocar els elements transversals del catalanisme. No cal dir que la comparació va aixecar molta polèmica en els rengles de CiU. Entre d'altres coses perquè no són gaires els comentaris que posin en relació el discurs pujolista amb l'actual direcció de CDC encapçalada per Mas. A Pujol no se li recorda l'obsessió envers ERC, ni per captivar-la ni per incomodar-la. Pujol tampoc no es distingia per la cerca compulsiva d'efectes de cara a la galeria. I mai no tirava de la corda amb l'únic objectiu que es trenqués. Dic això perquè avui Artur Mas es treu finalment la careta confessant a El Periódico de Catalunya que el seu únic objectiu polític és que el PSC trenqui amb el PSOE quan diu literalment “el front català només aguantarà si el PSC tomba els pressupostos”. ¿Quin sentit té dir això precisament ara, després d'haver assolit un acord a Catalunya, quan el govern espanyol comença a moure's en la negociació i quan el projecte de pressupostos generals de l'Estat per al 2009 ja recull la previsió d'una inversió pública de 4.626 milions d'euros en aplicació de la Disposició addicional tercera de l'Estatut i dels acords Solbes-Castells sobre els mecanismes de càlcul? Quantes vegades CiU va pactar, tant amb PP com amb PSOE, dient que ho feia en interès de Catalunya? Quants pressupostos va avalar? Fins i tot va votar les dues investidures de José María Aznar... Ho vaig dir en el debat, hi ha una actitud hipòcrita segons la qual quan pacta CiU el que sigui i amb qui sigui ho fa en interès de Catalunya. Si són altres els que pacten és que no defensen prou Catalunya. Clar com l'aigua.
És evident que encara no hi ha un acord entre el govern de la Generalitat i el govern d'Espanya sobre el nou model de finançament, però encara és més evident que seria un acord impossible de fer amb un govern del PP que ha combatut el nou Estatut a peu i a cavall. Dit això, convé seguir mantenint una actitud de fermesa en la negociació del nou finançament, que ha d'honorar l'Estatut, proporcionar un augment significatiu dels recursos de la Generalitat, garantir que els mecanismes d'anivellament no es firen en contra de les Comunitats més solidàries i incorporar mecanismes d'actualització i revisió que en aquests moments no tenim degut al nefast acord al que van arribar CiU i PP l'any 2001.
La resolució aprovada pel Parlament dóna força al Govern de Catalunya en la negociació i recull la voluntat i l'exigència que es compleixi íntegrament l'Estatut, especialment pel que fa a les seves disposicions en matèria de finançament. Sobre la pròpia resolució i sobre el contingut de l'Estatut en matèria de finançament s'estan afirmant coses molt inexactes. Per exemple, quan es diu que l'Estatut planteja només una relació bilateral pel que fa al finançament. Això és fals i er comprovar-ho només cal llegir l'Estatut. Veiem-ho. Article 201.1 “Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució”. La llei a què fa referència aquest article no és altra que la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). La importància de la LOFCA explica perquè la Disposició addicional dotzena de l'Estatut diu literalment: “Les normes de la llei orgànica a què fa referència l'article 157.3 de la Constitució i les normes contingudes en aquest Estatut s'han d'interpretar harmònicament”. És a dir, adaptant-se mútuament, concordant, d'acord l'una amb l'altra. Em temo que alguns encara tenen al cap el projecte aprovat el Parlament el 30 de setembre del 2005. Veiem-ho. Article 202.1 d'aquell projecte: “En el marc del que estableix la Constitució, les relacions d’ordre tributari i financer entre l’Estat i la Generalitat es regulen per aquest Estatut”. La LOFCA no apareixia per enlloc.
Però és que el propi Estatut encara és més contundent. Veiem, per exemple, un precepte recollit a l'article 210 de l'Estatut: “La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat exerceix les seves funcions sens perjudici dels acords subscrits pel Govern de Catalunya en aquesta matèria en institucions i organismes de caràcter multilateral”. Més clar, aigua. Bilateralitat, tota la que es pugui. Multilateralitat, la que resulti imprescindible. I, com veurem després, la fixació dels mecanismes d'anivellament i solidaritat correspon a l'Estat, fruit d'una negociació en la que, necessàriament, hi juga la multilateralitat. Encara és més curiós si tenim present que aquest precepte ja figurava literalment en l'article 214.1 del projecte d'Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 al Parlament.
També és curiós que alguns pretenguin afirmar que el rendiment del nou model de finançament serà estrictament el rendiment dels percentatges dels tributs cedits (50% de l'IRPF, 50% de l'IVA i 58% dels impostos especials). Només cal llegir l'article 206.1 que diu: “El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s'ha de basar en criteris de necessitat de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i solidaritat”.
Per si algú encara té dubtes només cal llegir l'article 206.3 que diu: “Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres Comunitats Autònomes, a fi que els serveis d’educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l'Estat”.
Les pretensions de fixar una xifra, que es pretén derivada de forma directa del propi Estatut, són fantasies. O pitjor, ganes d'enredar la gent. Lògicament la negociació ha de cercar un major compromís de l'Estat, és a dir, un major Fons de Suficiència. I també uns mecanismes d'anivellament que garanteixin la solidaritat sense penalitzar els més solidaris. Però la fixació arbitrària de xifres i el seu coneixement públic quan la negociació està en els seus inicis és un flac favor a la defensa dels interessos de Catalunya. Només cal recordar quina va ser la reacció del Conseller d'Economia, Francesc Homs, l'any 2001 quan precisament Artur Mas va fer pública una xifra en plena negociació: Homs va posar el seu càrrec a disposició del Govern. Mas va rectificar afirmant que la discreció era la millor garantia de l'èxit. Espero que no hagi canviat d'opinió només pel fet d'estar a l'oposició.
Potser m'he allargat un xic massa en l'explicació, però crec que és convenient desfer malentesos i, si és possible, evitar que se'n produeixin. Flac favor li faríem a l'Estatut si pretenguéssim que digui coses que no diu; perdríem tota la força que ens dóna, i l'autoritat que tenim per defensar-lo. Podeu llegir també la meva intervenció en el debat, que també podeu seguir a PSCtv. Per cert, dimarts vaig anar al programa de TVE-Sant Cugat, 59 segons, en el que també van sortir tots aquests temes. Sobre la qüestió del finançament us convido també a llegir la reflexió d'Enric Marín a El Punt.
D'entre les novetats que incorporava el discurs del President Montilla, cal destacar el compromís de fer una prova escolar als nens i nenes en acabar la Primària. És un anunci que ha estat generalment molt ben acollit com ho demostra aquest article de Josep Oliver. Us recomano també que llegiu aquest article de Montse Palma sobre Universitats i les entrevistes a Antonio Balmón i Raimon Obiols.
L'aparició d'enquestes que posen en evidència un cert desgast del govern socialista ha provocat alguna reflexió interessant, com aquesta de José Luis de Zárraga apareguda a Público. Us convido a llegir també la llarga entrevista a María Teresa Fernández de la Vega publicada avui a El País, i la reflexió sobre el dret a morir dignament de Luis Montes i Fernando Soler.
Però, sense menystenir la importància d'alguns debats concrets, la política espanyola també s'està centrant en qüestions relacionades amb la difícil situació econòmica i els pressupostos generals de l'Estat per al 2009. Llegiu, per exemple, aquest article del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, sobre els pressupostos i l'article de Josep Oliver en el que planteja la necessitat d'utilitzar adequadament els marges de deute i dèficit públic. A través del lloc web del Ministeri d'Economia i Hisenda podeu accedir a una informació exhaustiva sobre el projecte de pressupostos per a l'any que ve. He trobat també força interessant la reflexió de Xerardo Estévez, antic alcalde de Santiago de Compostela, sobre la necessitat de separar habitatge de negoci especulatiu. Resulten imprescindibles les reflexions, en registres ben diversos, de Manuel Castells, Ignacio Escolar i Mar Díaz-Varela.
El proper dia 7 d'octubre la Confederació Sindical Internacional, de la que formen part a Catalunya la UGT, Comissions Obreres i la USO, ha convocat una Jornada en Favor del Treball Digne. El Parlament de Catalunya s'hi fa afegir aprovant una resolució que va ser llegida en el Ple. A Barcelona estem tots i totes convocats a manifestar-nos dimarts 7 d'octubre a les 18.30 hores a Via Laietana a la cantonada amb el carrer Jonqueres. Aquí trobareu el cartell i manifest d'aquesta convocatòria. Podeu visitar la pàgina de la campanya Decent Work i també la de la Confederació Europea de Sindicats. Podeu llegir al respecte l'article signat per Guy Ryder, Cándido Méndez i José María Fidalgo publicat avui a El País.
No cal dir que tota la setmana hem estat seguint les peripècies del pla de rescat del sistema financer nordamericà impulsat pel president Bush a instàncies del secretari del Tresor, Paulson, i el president de la Reserva Federal, Bernanke. Especialment perquè dilluns la Cambra de Representants el va rebutjar. Al llarg de la setmana, després de moltes negociacions i molts retocs, i comprovant fins a quin punt la manca d'acord provocava més inestabilitat financera, el senat, primer, i la Cambra de Representants, després, aprovaven definitivament el pla de rescat. Podeu llegir al respecte els articles de Joaquín Estefanía (“Socialismo para ricos”), José María Izquierdo (“Un hatajo de rufianes y la jodida mariposa”), Joseph Stiglitz (“El 'blues' del rescate”), José Luis Feito (“La ineludible intervención del Estado”), Xavier Vives (“Crisis financiera global”), Josep Ramoneda (“Fatalismo”), Ricardo Lagos (“Necesitamos Estados fuertes”), Sandro Pozzi i Claudi Pérez (“Paulson contra el pánico”), Alfredo Pastor (“La bicicleta parada”), David Taguas i Jesús Fernández (“El plan, mejor que nada”), Nicolás Torrent (“Las preguntas de la crisis”), Joaquín Estefanía (“Finanzas globales”) i les entrevistes a Joseph Stiglitz i Robert Solow.
La política nordamericana s'ha vist totalment contaminada per la crisi financera i la polèmica sobre el pla de Bush, tot beneficiant las expectatives electorals de Barack Obama. Joe Biden va guanyar clarament el debat entre els candidats a la Vicepresidència, tot i que les baixes expectatives de la Governadora Sarah Palin i, mai millor dit, la seva actuació, van ajudar-la a superar la prova, calmant el neguit que s'estava aixecant entre les bases republicanes. Podeu llegir al respecte els articles de Naomi Wolf, Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Batalla i Paul Krugman. Ja sabeu que jo segueixo les eleccions nordamericanes a través del web RealClearPolitics, al que ara he afegit el web de PoliticsHome recomanat per José Zaragoza.
Us recomano cinc articles sobre política internacional. El d'Enrique Barón sobre la necessitat d'una nova relació transatlàntica, el de Jordi García-Petit en el que afirma rotundament que si Europa no se situa com a gran potència no serà rellevant pel futur, el de Miquel Roca, en un sentit similar, reclamant una reacció europea davant la crisi, el de Jeffrey Sachs, desitjant que una victòria demòcrata acabi amb l'actual deriva antiintel·lectual dels Estats Units, i el d'Antoni Segura sobre les dificultats de Tzipi Livni en l'inestable situació política israeliana.
Es van acumulant notícies econòmiques molt dolentes i ben properes, el tancament de Frigo, la important regulació d'ocupació de SEAT, i altres. Caldrà estar ben amatents a totes elles. Però no hem de deixar de parlar d'algunes bones notícies que també són certes. El compromís de l'Alcalde de Barcelona amb la recuperació del govern metropolità (vegeu les cròniques de Rosa M. Bravo i Ramon Comorera), l'acte de presentació de la candidatura de Barcelona com a seu de la futura Unió Euromediterrània, i la inauguració a Nou Barris de les estacions de la línia 3 del metro de Roquetes i Trinitat Nova (vegeu la crònica d'Oscar Muñoz). Són notícies generades a/des de/per Barcelona ciutat, motor en els moments bons, però també en els moments difícils. Hem de prestar-los-hi més atenció i donar-los-hi més suport. També a Barcelona s'estan celebrant importants esdeveniments científics internacionals, amb l'eclosió del Parc de Recerca Biomèdica i, en un altre registre, l'empenta del mercat de la flor a Mercabarna. Guanyarem la batalla contra la crisi i la guanyarem, entre d'altres coses, gràcies a Barcelona.
“Perles” del programa Polònia emès el 2 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).
LES PERLES
- Un Mosso dʼEsquadra escorcolla el president Montilla en ple Parlament: "Què duu a la butxaca? O és que sʼalegra de veureʼm?" El que porta és una bengala suposadament per atacar la bancada convergent.
- Wally Street, que parla com lʼànec Donald. Però no acaba de ser neoliberal sinó neocomunista, no?
- PP i PSOE es reparteixen la justícia: lʼun de gener a juny i lʼaltre de juliol a desembre. Com que el pacte ha anat tan bé, ara es repartiran la sanitat. Si et toca un metge del PSOE et dirà que no tens res encara que tʼestiguis morint i si ets del PP cridarà els enterramorts. [Us heu fixat en el cartell de la infermera Zapatero que demana silenci?]
- Quim Nadal "lògicament, tinc pipí" [i pixo igual que parlo] al lavabo del Parlament.
EL PITJOR
- Un home demana pasta pel carrer a Solbes, i rebuscant per la butxaca, el que treu és la calculadora per veure què li pot donar... total que com que lʼhome és català, Solbes li acaba demanat pasta a ell. Penós.
EL MILLOR, LA CANÇÓ [Que tinguem sort, de Lluís Llach]
Si tens accions
mira el Nasdaq, l'Íbex i el Dow Jones
I ben segur
tʼenduràs un susto de collons
que tinguis cash
que si cal li puguis fotre mà al calaix
Si em dius que no
resa per poder arribar a Nadal
pendent del que
faci la reserva federal
Que tinguem cash
i que ens salvi de tenir un fatal daltabaix
I així ven, i així ven
tots els actius que tinguis a Barclays Bank
o quan miris el teu compte
et quedaràs blnanc
i demà, i demà
al llegir el diari ja podràs respirar
sense por dʼhaver fotut els estalvis a mar
i així ven i així ven
tots els actius que tinguis a Lehman's bank
que la Caixa hi ha trobat un bon esvoranc
i demà, i demà hi haurà algú més fotut enmig del fangar
Guarda-ho tot sota una rajola
i a cagar
SURREALISTA
- La Chacón sʼha pres al peu de la lletra allò de "Si la iglesia quiere guerra, la tendrá"... així que en aquests moments tres míssils ens dirigeixen cap al Vaticà.... just quan hi havia la Reina i el Príncep??????
KA FORT
- El Príncep Felip va amb sa mare a veure el Papa per parlar de la nul·litat de la seva germana... i el Papa li diu que perquè li diu que és una nul·litat ;) Lʼúnic que es pot al·legar és que vesteix raro, va en patinet a treballar... però no cola, així que li ofereixen pastarrufimillonoso... però clar no queda gairebé així que li demana... Mallorca!!! Amb les seves ensaïmades i els nostres Antònia Font... que fuerte que fuerte
LA NOVETAT
- Tomàs Molina. Ho fa rebé i resulta simpaticot.
EL CAMEO
- Cimera Mas, Pujol (Oriol) i Duran. A partir dʼara seré un polític seriós i no riure mai. Tʼho demostraré sotmetent-me a "No riguis o ets dʼUnió". I qui explica els acudits, lʼOriol, en Duran i.... en Barragán... per això a en Mas li és tan fàcil riure... fins que en Duran profetitza que Ell acabarà sent President de CiU.
LA PICADA D’ULLET
- Newman i Redford o, el que és el mateix, Mas i Montilla: Dos hombres y un destino. Quin? Manar!
ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- La nit al dia. Mònica Terribas entrevista a Frank Rijaard: “Catalunya està desil·lusionada, els trens no van a l’hora i es jugadors del Barça tampoc van a dormir a l’hora. El codi intern és paper mullat i Joaquim M. Puyal està tan deprimit que ha demanat l’ingrés al monestir de Poblet. Què em contesta?” Rijaard: “Hombre, el año pasado no conseguimos disciplina pero sí paciencia. Ser entrenador no es tan fácil, hazlo tu si puedes.” Ah, vale. No hi ha fronteres infraquejables per ella. En un plis la veiem amb la samarreta del Barça al mig del camp esbroncant Ronaldinho: “Menys anuncis i més gols.” i demostrant com es pot fer un golàs estilós a cop de cadera. Quina exhibició. I qui substitueix Mònica al plató ? ? ? El mateix Rijaard entrevista Montilla. Es pot trobar un duo més “hoho” (com diria Ferran Adrià?). Atenció a la primera pregunta: “Usted en qué equipo juega?”
ZW 144 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.urbanlabs.net/
Els pròxims 9, 10 i 11 d’octubre tindran lloc les jornades UrbanLabs al CitiLab Cornellà de Barcelona. L’objectiu bàsic serà conèixer i bescanviar idees i projectes concrets sobre el paper i la influència de la ciutadania en la realitat política, cultural, econòmica… en un escenari urbà i digital que defineix la societat del segle XXI. En aquesta trobada s’espera comptar amb la participació i la contribució activa de totes aquelles persones interessades en projectes d’acció ciutadana, innovació, comunicació i aprenentatge amb un clar component social i tecnològic. Per compartir experiències i impulsar noves idees s’han proposat diferents grups de treball. Aquests grups estaran encapçalats per: Massimo Menichinelli, Xavier Mas de Xaxàs, Boris Mir, Juan Freire, Carlos Guadián i Roc Fages.
En el programa es combinarà l’espai per a les conferències, les “xerrades llampec” i els grups de treball, amb l’oportunitat d’establir xarxes de contactes, creant un marc per discutir des de l’àmbit digital la innovació social en entorns urbans i, en concret, des dels processos d’apropiació de la tecnologia per part dels ciutadans. Un altre dels eixos motors de la trobada serà activar projectes nous i buscar un espai comú de reflexió, pràctica i relació entre institucions, empreses i ciutadania.
Podeu seguir l’actualitat de les jornades a la xarxa a través de twitter (últimes novetats), flickr (amb la paraula clau 'urbanlabs08'), facebook, LinkedIn i technorati.
Per acabar, destacar de nou el curs “Sociedad Red: canvis socials, organitzacions i ciutadans” de la CUIMP Barcelona (els dies 15, 16 i 17 d’octubre). I el “Seminari de Comunicació de crisi en la gestió pública” de l'ACOP que tindrà lloc el dia 30 d’octubre, amb la conferència de Michael Ogrizek (consultor internacional, director de comunicació del World Economic Forum i portaveu del Fòrum de Davos).
ZV (Zona Vídeo). Infoamérica.org ofereix una selecció de vídeos sobre comunicació i llibertat d’expressió (vídeos històrics, sobre propaganda, periodisme, mitjans i espai públic, etc.).
La part final del discurs del president a la que he fet referència va portar a alguns a trobar-hi connexions amb el pensament polític de Jordi Pujol, pel fet d'estar adreçat directament als ciutadans, per subratllar els valors del treball i de l'esforç i per evocar els elements transversals del catalanisme. No cal dir que la comparació va aixecar molta polèmica en els rengles de CiU. Entre d'altres coses perquè no són gaires els comentaris que posin en relació el discurs pujolista amb l'actual direcció de CDC encapçalada per Mas. A Pujol no se li recorda l'obsessió envers ERC, ni per captivar-la ni per incomodar-la. Pujol tampoc no es distingia per la cerca compulsiva d'efectes de cara a la galeria. I mai no tirava de la corda amb l'únic objectiu que es trenqués. Dic això perquè avui Artur Mas es treu finalment la careta confessant a El Periódico de Catalunya que el seu únic objectiu polític és que el PSC trenqui amb el PSOE quan diu literalment “el front català només aguantarà si el PSC tomba els pressupostos”. ¿Quin sentit té dir això precisament ara, després d'haver assolit un acord a Catalunya, quan el govern espanyol comença a moure's en la negociació i quan el projecte de pressupostos generals de l'Estat per al 2009 ja recull la previsió d'una inversió pública de 4.626 milions d'euros en aplicació de la Disposició addicional tercera de l'Estatut i dels acords Solbes-Castells sobre els mecanismes de càlcul? Quantes vegades CiU va pactar, tant amb PP com amb PSOE, dient que ho feia en interès de Catalunya? Quants pressupostos va avalar? Fins i tot va votar les dues investidures de José María Aznar... Ho vaig dir en el debat, hi ha una actitud hipòcrita segons la qual quan pacta CiU el que sigui i amb qui sigui ho fa en interès de Catalunya. Si són altres els que pacten és que no defensen prou Catalunya. Clar com l'aigua.
És evident que encara no hi ha un acord entre el govern de la Generalitat i el govern d'Espanya sobre el nou model de finançament, però encara és més evident que seria un acord impossible de fer amb un govern del PP que ha combatut el nou Estatut a peu i a cavall. Dit això, convé seguir mantenint una actitud de fermesa en la negociació del nou finançament, que ha d'honorar l'Estatut, proporcionar un augment significatiu dels recursos de la Generalitat, garantir que els mecanismes d'anivellament no es firen en contra de les Comunitats més solidàries i incorporar mecanismes d'actualització i revisió que en aquests moments no tenim degut al nefast acord al que van arribar CiU i PP l'any 2001.
La resolució aprovada pel Parlament dóna força al Govern de Catalunya en la negociació i recull la voluntat i l'exigència que es compleixi íntegrament l'Estatut, especialment pel que fa a les seves disposicions en matèria de finançament. Sobre la pròpia resolució i sobre el contingut de l'Estatut en matèria de finançament s'estan afirmant coses molt inexactes. Per exemple, quan es diu que l'Estatut planteja només una relació bilateral pel que fa al finançament. Això és fals i er comprovar-ho només cal llegir l'Estatut. Veiem-ho. Article 201.1 “Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució”. La llei a què fa referència aquest article no és altra que la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). La importància de la LOFCA explica perquè la Disposició addicional dotzena de l'Estatut diu literalment: “Les normes de la llei orgànica a què fa referència l'article 157.3 de la Constitució i les normes contingudes en aquest Estatut s'han d'interpretar harmònicament”. És a dir, adaptant-se mútuament, concordant, d'acord l'una amb l'altra. Em temo que alguns encara tenen al cap el projecte aprovat el Parlament el 30 de setembre del 2005. Veiem-ho. Article 202.1 d'aquell projecte: “En el marc del que estableix la Constitució, les relacions d’ordre tributari i financer entre l’Estat i la Generalitat es regulen per aquest Estatut”. La LOFCA no apareixia per enlloc.
Però és que el propi Estatut encara és més contundent. Veiem, per exemple, un precepte recollit a l'article 210 de l'Estatut: “La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat exerceix les seves funcions sens perjudici dels acords subscrits pel Govern de Catalunya en aquesta matèria en institucions i organismes de caràcter multilateral”. Més clar, aigua. Bilateralitat, tota la que es pugui. Multilateralitat, la que resulti imprescindible. I, com veurem després, la fixació dels mecanismes d'anivellament i solidaritat correspon a l'Estat, fruit d'una negociació en la que, necessàriament, hi juga la multilateralitat. Encara és més curiós si tenim present que aquest precepte ja figurava literalment en l'article 214.1 del projecte d'Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 al Parlament.
També és curiós que alguns pretenguin afirmar que el rendiment del nou model de finançament serà estrictament el rendiment dels percentatges dels tributs cedits (50% de l'IRPF, 50% de l'IVA i 58% dels impostos especials). Només cal llegir l'article 206.1 que diu: “El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s'ha de basar en criteris de necessitat de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i solidaritat”.
Per si algú encara té dubtes només cal llegir l'article 206.3 que diu: “Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres Comunitats Autònomes, a fi que els serveis d’educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l'Estat”.
Les pretensions de fixar una xifra, que es pretén derivada de forma directa del propi Estatut, són fantasies. O pitjor, ganes d'enredar la gent. Lògicament la negociació ha de cercar un major compromís de l'Estat, és a dir, un major Fons de Suficiència. I també uns mecanismes d'anivellament que garanteixin la solidaritat sense penalitzar els més solidaris. Però la fixació arbitrària de xifres i el seu coneixement públic quan la negociació està en els seus inicis és un flac favor a la defensa dels interessos de Catalunya. Només cal recordar quina va ser la reacció del Conseller d'Economia, Francesc Homs, l'any 2001 quan precisament Artur Mas va fer pública una xifra en plena negociació: Homs va posar el seu càrrec a disposició del Govern. Mas va rectificar afirmant que la discreció era la millor garantia de l'èxit. Espero que no hagi canviat d'opinió només pel fet d'estar a l'oposició.
Potser m'he allargat un xic massa en l'explicació, però crec que és convenient desfer malentesos i, si és possible, evitar que se'n produeixin. Flac favor li faríem a l'Estatut si pretenguéssim que digui coses que no diu; perdríem tota la força que ens dóna, i l'autoritat que tenim per defensar-lo. Podeu llegir també la meva intervenció en el debat, que també podeu seguir a PSCtv. Per cert, dimarts vaig anar al programa de TVE-Sant Cugat, 59 segons, en el que també van sortir tots aquests temes. Sobre la qüestió del finançament us convido també a llegir la reflexió d'Enric Marín a El Punt.
D'entre les novetats que incorporava el discurs del President Montilla, cal destacar el compromís de fer una prova escolar als nens i nenes en acabar la Primària. És un anunci que ha estat generalment molt ben acollit com ho demostra aquest article de Josep Oliver. Us recomano també que llegiu aquest article de Montse Palma sobre Universitats i les entrevistes a Antonio Balmón i Raimon Obiols.
L'aparició d'enquestes que posen en evidència un cert desgast del govern socialista ha provocat alguna reflexió interessant, com aquesta de José Luis de Zárraga apareguda a Público. Us convido a llegir també la llarga entrevista a María Teresa Fernández de la Vega publicada avui a El País, i la reflexió sobre el dret a morir dignament de Luis Montes i Fernando Soler.
Però, sense menystenir la importància d'alguns debats concrets, la política espanyola també s'està centrant en qüestions relacionades amb la difícil situació econòmica i els pressupostos generals de l'Estat per al 2009. Llegiu, per exemple, aquest article del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, sobre els pressupostos i l'article de Josep Oliver en el que planteja la necessitat d'utilitzar adequadament els marges de deute i dèficit públic. A través del lloc web del Ministeri d'Economia i Hisenda podeu accedir a una informació exhaustiva sobre el projecte de pressupostos per a l'any que ve. He trobat també força interessant la reflexió de Xerardo Estévez, antic alcalde de Santiago de Compostela, sobre la necessitat de separar habitatge de negoci especulatiu. Resulten imprescindibles les reflexions, en registres ben diversos, de Manuel Castells, Ignacio Escolar i Mar Díaz-Varela.
El proper dia 7 d'octubre la Confederació Sindical Internacional, de la que formen part a Catalunya la UGT, Comissions Obreres i la USO, ha convocat una Jornada en Favor del Treball Digne. El Parlament de Catalunya s'hi fa afegir aprovant una resolució que va ser llegida en el Ple. A Barcelona estem tots i totes convocats a manifestar-nos dimarts 7 d'octubre a les 18.30 hores a Via Laietana a la cantonada amb el carrer Jonqueres. Aquí trobareu el cartell i manifest d'aquesta convocatòria. Podeu visitar la pàgina de la campanya Decent Work i també la de la Confederació Europea de Sindicats. Podeu llegir al respecte l'article signat per Guy Ryder, Cándido Méndez i José María Fidalgo publicat avui a El País.
No cal dir que tota la setmana hem estat seguint les peripècies del pla de rescat del sistema financer nordamericà impulsat pel president Bush a instàncies del secretari del Tresor, Paulson, i el president de la Reserva Federal, Bernanke. Especialment perquè dilluns la Cambra de Representants el va rebutjar. Al llarg de la setmana, després de moltes negociacions i molts retocs, i comprovant fins a quin punt la manca d'acord provocava més inestabilitat financera, el senat, primer, i la Cambra de Representants, després, aprovaven definitivament el pla de rescat. Podeu llegir al respecte els articles de Joaquín Estefanía (“Socialismo para ricos”), José María Izquierdo (“Un hatajo de rufianes y la jodida mariposa”), Joseph Stiglitz (“El 'blues' del rescate”), José Luis Feito (“La ineludible intervención del Estado”), Xavier Vives (“Crisis financiera global”), Josep Ramoneda (“Fatalismo”), Ricardo Lagos (“Necesitamos Estados fuertes”), Sandro Pozzi i Claudi Pérez (“Paulson contra el pánico”), Alfredo Pastor (“La bicicleta parada”), David Taguas i Jesús Fernández (“El plan, mejor que nada”), Nicolás Torrent (“Las preguntas de la crisis”), Joaquín Estefanía (“Finanzas globales”) i les entrevistes a Joseph Stiglitz i Robert Solow.
La política nordamericana s'ha vist totalment contaminada per la crisi financera i la polèmica sobre el pla de Bush, tot beneficiant las expectatives electorals de Barack Obama. Joe Biden va guanyar clarament el debat entre els candidats a la Vicepresidència, tot i que les baixes expectatives de la Governadora Sarah Palin i, mai millor dit, la seva actuació, van ajudar-la a superar la prova, calmant el neguit que s'estava aixecant entre les bases republicanes. Podeu llegir al respecte els articles de Naomi Wolf, Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Batalla i Paul Krugman. Ja sabeu que jo segueixo les eleccions nordamericanes a través del web RealClearPolitics, al que ara he afegit el web de PoliticsHome recomanat per José Zaragoza.
Us recomano cinc articles sobre política internacional. El d'Enrique Barón sobre la necessitat d'una nova relació transatlàntica, el de Jordi García-Petit en el que afirma rotundament que si Europa no se situa com a gran potència no serà rellevant pel futur, el de Miquel Roca, en un sentit similar, reclamant una reacció europea davant la crisi, el de Jeffrey Sachs, desitjant que una victòria demòcrata acabi amb l'actual deriva antiintel·lectual dels Estats Units, i el d'Antoni Segura sobre les dificultats de Tzipi Livni en l'inestable situació política israeliana.
Es van acumulant notícies econòmiques molt dolentes i ben properes, el tancament de Frigo, la important regulació d'ocupació de SEAT, i altres. Caldrà estar ben amatents a totes elles. Però no hem de deixar de parlar d'algunes bones notícies que també són certes. El compromís de l'Alcalde de Barcelona amb la recuperació del govern metropolità (vegeu les cròniques de Rosa M. Bravo i Ramon Comorera), l'acte de presentació de la candidatura de Barcelona com a seu de la futura Unió Euromediterrània, i la inauguració a Nou Barris de les estacions de la línia 3 del metro de Roquetes i Trinitat Nova (vegeu la crònica d'Oscar Muñoz). Són notícies generades a/des de/per Barcelona ciutat, motor en els moments bons, però també en els moments difícils. Hem de prestar-los-hi més atenció i donar-los-hi més suport. També a Barcelona s'estan celebrant importants esdeveniments científics internacionals, amb l'eclosió del Parc de Recerca Biomèdica i, en un altre registre, l'empenta del mercat de la flor a Mercabarna. Guanyarem la batalla contra la crisi i la guanyarem, entre d'altres coses, gràcies a Barcelona.
“Perles” del programa Polònia emès el 2 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).
LES PERLES
- Un Mosso dʼEsquadra escorcolla el president Montilla en ple Parlament: "Què duu a la butxaca? O és que sʼalegra de veureʼm?" El que porta és una bengala suposadament per atacar la bancada convergent.
- Wally Street, que parla com lʼànec Donald. Però no acaba de ser neoliberal sinó neocomunista, no?
- PP i PSOE es reparteixen la justícia: lʼun de gener a juny i lʼaltre de juliol a desembre. Com que el pacte ha anat tan bé, ara es repartiran la sanitat. Si et toca un metge del PSOE et dirà que no tens res encara que tʼestiguis morint i si ets del PP cridarà els enterramorts. [Us heu fixat en el cartell de la infermera Zapatero que demana silenci?]
- Quim Nadal "lògicament, tinc pipí" [i pixo igual que parlo] al lavabo del Parlament.
EL PITJOR
- Un home demana pasta pel carrer a Solbes, i rebuscant per la butxaca, el que treu és la calculadora per veure què li pot donar... total que com que lʼhome és català, Solbes li acaba demanat pasta a ell. Penós.
EL MILLOR, LA CANÇÓ [Que tinguem sort, de Lluís Llach]
Si tens accions
mira el Nasdaq, l'Íbex i el Dow Jones
I ben segur
tʼenduràs un susto de collons
que tinguis cash
que si cal li puguis fotre mà al calaix
Si em dius que no
resa per poder arribar a Nadal
pendent del que
faci la reserva federal
Que tinguem cash
i que ens salvi de tenir un fatal daltabaix
I així ven, i així ven
tots els actius que tinguis a Barclays Bank
o quan miris el teu compte
et quedaràs blnanc
i demà, i demà
al llegir el diari ja podràs respirar
sense por dʼhaver fotut els estalvis a mar
i així ven i així ven
tots els actius que tinguis a Lehman's bank
que la Caixa hi ha trobat un bon esvoranc
i demà, i demà hi haurà algú més fotut enmig del fangar
Guarda-ho tot sota una rajola
i a cagar
SURREALISTA
- La Chacón sʼha pres al peu de la lletra allò de "Si la iglesia quiere guerra, la tendrá"... així que en aquests moments tres míssils ens dirigeixen cap al Vaticà.... just quan hi havia la Reina i el Príncep??????
KA FORT
- El Príncep Felip va amb sa mare a veure el Papa per parlar de la nul·litat de la seva germana... i el Papa li diu que perquè li diu que és una nul·litat ;) Lʼúnic que es pot al·legar és que vesteix raro, va en patinet a treballar... però no cola, així que li ofereixen pastarrufimillonoso... però clar no queda gairebé així que li demana... Mallorca!!! Amb les seves ensaïmades i els nostres Antònia Font... que fuerte que fuerte
LA NOVETAT
- Tomàs Molina. Ho fa rebé i resulta simpaticot.
EL CAMEO
- Cimera Mas, Pujol (Oriol) i Duran. A partir dʼara seré un polític seriós i no riure mai. Tʼho demostraré sotmetent-me a "No riguis o ets dʼUnió". I qui explica els acudits, lʼOriol, en Duran i.... en Barragán... per això a en Mas li és tan fàcil riure... fins que en Duran profetitza que Ell acabarà sent President de CiU.
LA PICADA D’ULLET
- Newman i Redford o, el que és el mateix, Mas i Montilla: Dos hombres y un destino. Quin? Manar!
ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- La nit al dia. Mònica Terribas entrevista a Frank Rijaard: “Catalunya està desil·lusionada, els trens no van a l’hora i es jugadors del Barça tampoc van a dormir a l’hora. El codi intern és paper mullat i Joaquim M. Puyal està tan deprimit que ha demanat l’ingrés al monestir de Poblet. Què em contesta?” Rijaard: “Hombre, el año pasado no conseguimos disciplina pero sí paciencia. Ser entrenador no es tan fácil, hazlo tu si puedes.” Ah, vale. No hi ha fronteres infraquejables per ella. En un plis la veiem amb la samarreta del Barça al mig del camp esbroncant Ronaldinho: “Menys anuncis i més gols.” i demostrant com es pot fer un golàs estilós a cop de cadera. Quina exhibició. I qui substitueix Mònica al plató ? ? ? El mateix Rijaard entrevista Montilla. Es pot trobar un duo més “hoho” (com diria Ferran Adrià?). Atenció a la primera pregunta: “Usted en qué equipo juega?”
ZW 144 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://www.urbanlabs.net/
Els pròxims 9, 10 i 11 d’octubre tindran lloc les jornades UrbanLabs al CitiLab Cornellà de Barcelona. L’objectiu bàsic serà conèixer i bescanviar idees i projectes concrets sobre el paper i la influència de la ciutadania en la realitat política, cultural, econòmica… en un escenari urbà i digital que defineix la societat del segle XXI. En aquesta trobada s’espera comptar amb la participació i la contribució activa de totes aquelles persones interessades en projectes d’acció ciutadana, innovació, comunicació i aprenentatge amb un clar component social i tecnològic. Per compartir experiències i impulsar noves idees s’han proposat diferents grups de treball. Aquests grups estaran encapçalats per: Massimo Menichinelli, Xavier Mas de Xaxàs, Boris Mir, Juan Freire, Carlos Guadián i Roc Fages.
En el programa es combinarà l’espai per a les conferències, les “xerrades llampec” i els grups de treball, amb l’oportunitat d’establir xarxes de contactes, creant un marc per discutir des de l’àmbit digital la innovació social en entorns urbans i, en concret, des dels processos d’apropiació de la tecnologia per part dels ciutadans. Un altre dels eixos motors de la trobada serà activar projectes nous i buscar un espai comú de reflexió, pràctica i relació entre institucions, empreses i ciutadania.
Podeu seguir l’actualitat de les jornades a la xarxa a través de twitter (últimes novetats), flickr (amb la paraula clau 'urbanlabs08'), facebook, LinkedIn i technorati.
Per acabar, destacar de nou el curs “Sociedad Red: canvis socials, organitzacions i ciutadans” de la CUIMP Barcelona (els dies 15, 16 i 17 d’octubre). I el “Seminari de Comunicació de crisi en la gestió pública” de l'ACOP que tindrà lloc el dia 30 d’octubre, amb la conferència de Michael Ogrizek (consultor internacional, director de comunicació del World Economic Forum i portaveu del Fòrum de Davos).
ZV (Zona Vídeo). Infoamérica.org ofereix una selecció de vídeos sobre comunicació i llibertat d’expressió (vídeos històrics, sobre propaganda, periodisme, mitjans i espai públic, etc.).
enviat per Miquel enllaç permanent 5:21 PM
Notes recents
<< Inici