diumenge, març 06, 2005

Una querella que inhabilita el querellant

Aquesta setmana ha estat plena de declaracions i contradeclaracions, de peticions de dimissions, de petició d’eleccions anticipades, de la presentació d’una querella contra el President de la Generalitat, i de la presentació d’una moció de censura per part del Partit Popular.

Francament, segueixo creient que s’ha volgut magnificar l’incident parlamentari entre el President de la Generalitat i el cap de l’oposició fins a extrems impensables. Sembla una carrera per veure qui la diu més grossa, qui fa la proposta més impactant. Un gra massa...

Com recordareu l’incident es va produir en el debat extraordinari sobre la situació creada al barri del Carmel. Un debat que va ser bastant més ric que això i que, sobretot, va permetre l’aprovació de resolucions adreçades a millorar l’atenció i el suport als veïns i les veïnes del Carmel i a evitar que en el futur es puguin produir accidents com aquest en les grans obres públiques. Trobareu la meva valoració d’aquest Ple en l’article que he publicat al diari ABC amb el títol: “El drama del Carmelo en el Parlament”.

Però certament aquest Ple passarà a la història com el Ple del tres per cert, el Ple que va desencadenar una tempesta política sense precedents a Catalunya. Curiosament, la setmana ha vist treballar amb absoluta normalitat i diligència la ponència que està elaborant el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, i també la constitució de la Comissió d’Investigació acordada per unanimitat en el Ple dels dies 24 i 25. Dic curiosament perquè aquests dos fets contradiuen l’existència de la greu crisi institucional i política de la que parlen els partits de l’oposició.

Sens dubte el fet més rellevant de la setmana ha estat la presentació per part de CiU d’una querella contra el President de la Generalitat. Una querella que té com a motiu una expressió utilitzada pel President en un debat parlamentari i que va ser immediatament retirada per ell a exigència del Sr. Mas. Crec sincerament que CiU ha comès un greu error emprenent aquesta iniciativa. No sols perquè està condemnada o bé a la inadmissió pura i dura o bé a ser arxivada sense més, sinó perquè representa una aposta per la judicialització de la política que tots els partits hem dit en un o altre moment que considerem altament perjudicial. Artur Mas, actuant així, demostra novament que no està a l’alçada del seu paper de cap de l’oposició abandonant per sempre les seves ambicions presidencials.

L’error de Mas és tan greu com perquè molts afirmin que la presentació de la querella per part de CiU ha fet bona, abans de celebrar-se el corresponent debat, la moció de censura instrumental presentada pel Partit Popular de Catalunya.

Però mentre un partit utilitza un instrument polític i parlamentari (encara que ho faci de forma instrumental, és a dir, no amb la voluntat de presentar un candidat, un programa i una nova majoria parlamentària), l’altre entra en una perillosa dinàmica de judicialització de la política que no pot portar res de bo. Hi ha qui ha volgut veure en la moció de censura presentada per Josep Piqué no sols un instrument de crítica al President del Govern sinó també una censura en tota regla al paper d’oposició desenvolupat fins ara per Artur Mas.

Aquests fets han portat a la difusió d’una Declaració del PSC i també d’una Declaració institucional del President de la Generalitat.

La presentació de la moció de censura per part del PP i de la querella contra el President, el Conseller Nadal i el Secretari d’organització d’ERC han centrat els debats del Consell Nacional del PSC celebrats dissabte. Crec de gran interès llegir les intervencions de José Montilla i Pasqual Maragall.

Els diaris de diumenge es fan ressò de aquesta tempestuosa setmana. Recomano la lectura de l’entrevista de José Montilla a La Vanguardia, l’entrevista de Joaquim Nadal a El País, i l’article d’opinió d’Antonio Franco a El Periódico.

I com hi ha d’altres coses sobre les que cal parlar a fons, us recomano la lectura de l’article de Martí Parellada sobre les balances fiscals i el finançament autonòmic publicat a El País, que enriqueix el debat que ens proposava Josep Lluís Sureda en l’article que us comentava la setmana passada.