Un Primer de Maig marcat pel finançament

Començo per felicitar la Joventut Socialista per l’èxit del seu acte reivindicatiu d’ahir a Pontons. La celebració d’una boda entre dos persones del mateix sexe es convertia en una reivindicació de la primacia de la llei. Es tractava de reivindicar el dret de tothom a que les lleis es compleixin! L’alcalde de Pontons, que es negava a la futura de celebració de bodes entre persones del mateix sexe, situant-se així fora de llei, rebia una resposta adequada. Com adequada va ser, és de justícia recordar-ho, l’actitud del Partit Popular de Catalunya d’expulsar-lo del partit.

He estat avui, com cada any, a la manifestació del Primer de Maig. Oportunitat per saludar Josep M. Alvarez i Joan Coscubiela, els companys de la UGT de Catalunya i de Comissions Obreres, els companys del PSC i de la JSC, així com els amics d’EUiA, ERC i ICV. Vull destacar enguany l’esforç dels sindicats per incorporar els treballadors immigrants. Quin contrast amb una dreta que s’omple la boca parlant d’immigració que però que fa tant poc per assumir aquest fenomen i encara menys per afavorir l’acollida i la integració de les persones immigrades!

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de visitar la Feria d’Abril en el seu nou emplaçament del Forum i de compartir un dinar amb els dirigents de més d’un centenar d’entitats de cultura popular i tradicional. Me’n faig creus com encara hi ha algú que pensi que la celebració de la Feria d’Abril impedeix la integració de la gent. Sembla mentida com algú pugui pensar que la única manera d’integrar sigui la d’esborrar les arrels, els afectes, les tradicions. Catalunya és el que és i ha arribat fins a on ha arribat gràcies a aportacions molt diverses. I hem aconseguit entre tots que molta gent no nascuda aquí es comprometi en la defensa de la llengua, la cultura i l’autogovern de Catalunya. Alguns ho feien inclús en moments molt difícils, quan no trobaves molts dels que ara s’omplen la boca de patriotisme. Em sap greu que inclús alguns ‘progres’ que parlen de la multiculturalitat quan es tracta d’acollir la immigració més recent semblin apuntar-se a la tesi de la prohibició o la marginació de tota manifestació cultural que no s’ajusti a un patró “nacionalment correcte”, definit, és clar, per ells mateixos. Amb els socialistes que no hi comptin! Sembla mentida que siguin alguns mitjans de comunicació o algunes entitats que sols han sobreviscut gràcies a multimilionàries subvencions a fons perdut no sempre transparents els que precisament s’apuntin a l’intent d’esborrar allò que no els hi agrada.

Aprofito per fer-me ressò de la proposta dels socialistes andalusos sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia presentada aquesta setmana a Carmona (ciutat en la que es va elaborar l’actual Estatut). És una proposta que conté molts aspectes que nosaltres també contemplem en la redacció del nou Estatut català: blindatge de competències per evitar la invasió de la legislació bàsica estatal, mecanismes de codecisió, gestió de ports, aeroports, ferrocarrils de rodalies, seguretat social (sense posar en qüestió la caixa única) i aspectes de la política migratòria, participació en la planificació de les inversions de l’Estat a Andalusia i en els processos de designació de magistrats del Tribunal Constitucional, membres del Consell General del Poder Judicial, i membres d’òrgans reguladors, com el Banc d’Espanya, la Comissió Nacional de l’Energia o la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. Són moltes les reivindicacions que compartim i molts els motius per mantenir un fil directe amb el socialisme andalús i esvair qualsevol malentès que qüestions com el finançament autonòmic puguin provocar.

Abans d’abordar el tema estrella de la setmana que ha estat sens dubte la proposta de finançament presentada pel govern català, vull recomanar la lectura de la intervenció del Primer secretari del PSC en un acte públic celebrat ahir a Valls i la interessant entrevista a Josep Bargalló publicada avui a El País.

Dijous es va presentar públicament la proposta de finançament elaborada pel Govern català. El conseller Antoni Castells la defensava avui en una extensa entrevista publicada a La Vanguardia. Jo mateix intentava resumir-la tot donant arguments per defensar-la en un article publicat divendres al diari Expansión. Un article en el que reprenia alguns arguments que havia utilitzat ja en un anterior article sobre aquesta qüestió publicat en el diari ABC. La proposta presentada pel govern no fa més que desenvolupar l’Acord del Tinell en matèria de finançament autonòmic. Podeu comparar-la amb els plantejaments d’Artur Mas i de Josep Piqué en aquesta matèria. I rellegir alguns arguments de fons sobre la qüestió en els articles publicats per Xavier Vives i Martí Parellada.

La proposta ha aixecat moltes reaccions positives Catalunya endins (patronals, sindicats, Cambra de Comerç) i bastants recels Catalunya enfora. Convindrà explicar-la bé. És una proposta molt ambiciosa precisament perquè som conscients que caldrà negociar-la. CiU ha semblat sorpresa per una proposta que potser esperaven més tímida. Cal recordar que el govern ha anat oferint des del mes de desembre una negociació amb CiU per presentar conjuntament aquesta proposta. I ara CiU es troba amb la necessitat de criticar una proposta que no poden negar que representa un avenç molt considerable respecte de la situació actual. Potser ara es penedeixen de no haver acceptat la negociació permanentment oferta pel Conseller Castells. De fet, per superar la proposta del govern, CiU es veu obligada a defensar un model que no té encaix constitucional possible. Esperem que la seva posició final sigui favorable a una negociació que ha de partir de la proposta del govern i sense pretendre que incorpori elements que la facin inviable.

Per exemple, sembla increïble que CiU centri la seva crítica en la proposta que fa el govern precisament en l’eventual establiment d’un consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’administració tributària de l’Estat. En primer lloc, perquè aquesta era una formula reivindicada per Artur Mas fa cinc anys que no va tirar endavant precisament perquè en aquells moments els seus socis del PP li ho van impedir. D’altra banda, l’establiment d’aquest Consorci és del màxim interès per a Catalunya, ja que representa la possibilitat de conèixer a fons els fluxos econòmic-financers espanyols, garantint la necessària transparència del conjunt del sistema. La millor manera de conèixer les balances fiscals reals i de resoldre algunes qüestions concretes que plantejo tot seguit en forma de preguntes. Com podríem garantir el compliment de les obligacions fiscals envers l’Agència Tributària de Catalunya per part de ciutadans amb interessos econòmics a la resta d’Espanya? És que no ens interessa que els criteris d’inspecció fiscal siguin els mateixos a tot l’Estat? Podríem competir amb Comunitats que fossin més laxes que nosaltres en el compliment de les obligacions amb Hisenda? Si reclamem la gestió de tots els impostos suportats a Catalunya (alguns d’ells impostos estatals cedits en part a la Generalitat), no és lògic que al mateix temps establim un mecanisme de coordinació i lleialtat institucional amb l’administració tributària espanyola? No serà que negant aquesta possibilitat el que de veritat es pretén és el fracàs de la proposta que fa el govern català? Sembla que les úniques posicions acceptables per a CiU siguin les propostes manifestament inacceptables Ebre enllà. Unes propostes, per cert, que CiU mai no va plantejar en els seus llargs vint-i-tres anys de govern.

Una altra qüestió plantejada per CiU com a innegociable és la bilateralitat de la negociació. Certament, la negociació té una indubtable vessant bilateral Catalunya-Govern de l’Estat, però és també evident que tard o d’hora requerirà del diàleg amb els governs de la resta de les Comunitats Autònomes, perquè no és raonable pensar que es pugui imposar un model que compti amb el rebuig frontal de les altres Comunitats de règim comú. La posició inicial del Govern de l’Estat ha estat la de reiterar la seva voluntat de diàleg però sense amagar les dificultats que des del seu punt de vista planteja la proposta del govern català. Això demostra fins a quin punt la proposta és ambiciosa i requerirà de tenacitat i ampli suport a Catalunya per tirar endavant. No té sentit reclamar al Govern de l’Estat que reiteri un compromís que ja ha pres a favor de l’Estatut sense que s’hagi produït abans un ampli acord a Catalunya i, per tant, és CiU qui té ara la paraula.

Per acabar, convé reiterar novament que la proposta del govern català no és un model de concert o conveni. Alguns per defensar-la ho diuen, i altres per atacar-la també. Però no ho és. Estem davant d’una proposta fiscal solidària, d’un sistema que no implica cap mena de privilegi per a Catalunya, i que, contràriament al sistema vigent a Euskadi i Navarra, pot ser aplicat a totes les Comunitats que ho desitgin.

Caldrà molt sentit comú per arribar a acords aquí i per negociar eficaçment allà. I això hauria d’excloure posicions maximalistes. Com per exemple, negar-se a fer referència al marc constitucional espanyol en els primers articles de l’Estatut o qüestionar aquest marc de cara a la galeria amb reivindicacions de tipus sobiranista.