diumenge, maig 13, 2007

Arrenca la campanya!

Vaig tan atrafegat i tinc tantes coses al pap que no sé si donaré a l’abast. Hauré d’explicar moltes coses de forma telegràfica. Però què hi farem...

Abans de començar vull cridar-vos l’atenció sobre una novetat del Diari. Veureu a la columna dreta una nova secció que porta el títol “Feevies”. Es tracta d’una selecció de les tres entrades més recents, d’una llista de més d’una dotzena blocs seleccionats per mi. La llista s’actualitza automàticament i, per tant, sempre hi trobareu alguna novetat. Aquesta meravella és possible gràcies al programa Feevy. Us encoratjo a provar-lo i aprofito per felicitar els seus autors, la gent de la Sociedad de las Indias Electrònicas, de la que forma part David de Ugarte, a qui vaig conèixer amb motiu de les primàries del PSOE que va guanyar Josep Borrell. La gent de las Indias, té un blog col·lectiu que, lògicament, utilitza Feevy.

La campanya municipal ha arrencat amb ganes. Està causant un ran impacte la campanya publicitària de Jordi Hereu, aquí sota hi trobareu un banner, si el cliqueu, anireu directament al seu lloc web. També sorprèn l’intent de Xavier Trias de passar com a socialdemòcrata. Vicenç Navarro el posa en evidència en l’article que podeu llegir aquí.



A mi la campanya m’està portant a llocs diversos. Divendres era a Gavà en el sopar d’inici de la campanya de Joaquim Balsera en que van participar 650 persones. A Gavà es dóna la circumstància que la gent de CDC s’ha desmarcat de la llista de CiU, encapçalada per un home d’UDC que ha hagut de confegir la candidatura amb familiars i amics. Tampoc baixen tranquil·les les aigües a ICV-EUiA de Gavà, els màxims exponents fins ara tant d’ICV com d’EUiA se n’han desentès públicament. Per sort, els socialistes garantirem un govern sòlid, estable i de progrés. Al sopar de Gavà hi eren els Alcaldes de Sant Joan Despí, Antoni Poveda, de Viladecans, Carles Ruiz, de Castelldefels, Antonio Padilla, i els candidats de Sant Boi, Jaume Bosch, i de Begues, Raquel Agustí. Per cert, també hi havia l’anterior Alcalde socialista de Gavà, Didac Pestaña, a qui tothom va agrair la feina feta i que ha protagonitzat un altre relleu modèlic. Mentre nosaltres sopàvem, a L’Hospitalet escoltaven a Felipe González i Celestino Corbacho en un acte magnífic. No hi vaig poder anar, però és que no es pot anar a tot arreu.

Ahir vaig estar a Pineda de Mar, fent costat a Xavier Amor, el nostre candidat a l’Alcaldia. Estan animadíssims i convençuts que podran formar govern. CiU ens va fer fora del govern municipal després de la formació del Govern d’Entesa. CiU va prendre una decisió pensant més en el carrer Còrsega (seu de CDC a Barcelona) que en Pineda. A més a Pineda està molt estesa la convicció que 12 anys de govern local de CiU han significat paràlisi. Sols cal dir que la darrera escola inaugurada a Pineda ho va ser en temps de l’anterior alcalde socialista, en Josep Lluís Fillat... Per cert, anant cap a Pineda vaig recollir Maria Badia a Cabrera de Mar on em vaig fer un fart de veure banderoles de la nostra candidata Pilar Ventura.

Aquesta setmana ha estat també notícia l’enquesta del CIS. Aquí trobareu els estudis corresponents a les Comunitats Autònomes que celebren eleccions el proper 27 de maig i aquí els estudis corresponents a les eleccions municipals. Tot apunta a una gran estabilitat del mapa polític, però podrien haver (bones) sorpreses a Navarra, Canàries i Balears. Tampoc no sembla que hi hagi d’haver canvis a nivell municipal. Però els socialistes estem molt esperançats en guanyar, entre d’altres, les alcaldies de Tarragona (Pep Fèlix Ballesteros) i Cerdanyola del Vallès (Antonio Cárdenas).

Avui La Vanguardia publica a la seva Revista un article d’Esteban Hernández sobre el sentit de les campanyes electorals. Clicant en el banner d’aquí sota podreu visitar tots els llocs web dels nostres candidats i candidates.



Aquesta setmana ha estat notícia l’anunci de la retirada de Tony Blair. Aquí podeu llegir el seu discurs fent l’esperat anunci i les opinions al respecte d’Anthony Giddens, Timothy Garton Ash, i Montserrat Guibernau. També podeu llegir els intel·ligents comentaris de Lluís Bassets i Raimon Obiols. Si no hagués estat pel seu error de donar suport a Bush en la guerra d’Iraq, el balanç de Blair hagués estat força positiu i seria molt recordat pel definitiu impuls al procés de pau a Irlanda del Nord. Serà Gordon Brown qui haurà de prendre el relleu de Blair d’aprofitar els seus encerts i d’esmenar els seus errors. Anthony Giddens acaba de publicar el llibre “Over to you, Mr. Brown” (2007, Polity Press) donant-li consells. Caldrà, però, esperar, la decisió del Partit Laborista que ha preparat un lloc web pel debat sobre la successió de Blair, a la que també aspiren, sense gaire possibilitats, John Mc Donnell i Michael Meacher. També es tria l’adjunt del líder laborista. A aquesta elecció hi concorren sis aspirants: Hilary Benn, Hazel Blears, Jon Cruddas, Peter Hain, Harriet Harman i Alan Johnson. La cosa pot estar entre Harriet Harman i Peter hain, amb més possibilitats per a la primera.

Sobre política catalana no us hauríeu de perdre l’esclaridor article de Pasqual Maragall, la important aportació a l’imprescindible debat sobre el present i futur de Catalunya de Joan Rosell, la preocupació sobre la polarització social i educativa de Vicenç Navarro, el meu article sobre els pressupostos d’enguany publicat a ABC i l’article de Jordi Garcia Soler, advertint sobre els miratges de Quebec i Escòcia.

Sobre el debat que s’ha obert a França després de la derrota de Ségolène Royal us recomano l’article d’un col·lectiu d’antics col·laboradors de François Mitterrand i dels ex primers ministres socialistes, Les Gracques, la crida a una col·laboració entre el PS, els verds i el nou centre, i l’anàlisi punyent de Zaki Laïdi, que he traduït per a una millor comprensió.

Sobre el debat italià us recomano llegir la intervenció de Fabio Mussi en l’acte de presentació de la Sinistra democratica per il socialismo europeo. I, en homenatge al 70 aniversari de la mort d’Antonio Gramsci, us recomano la lectura d’aquest “Glossari gramscià” i una visita al lloc web de l’aniversari i al de la Fundació Antonio Gramsci.

Sobre política espanyola, podeu llegir l’article de Josep Ramoneda en el que torna a analitzar l’estratègia de la crispació (en algun moment sembla equiparar l’ús de la crispació que fa el PP i el PSOE, cosa de la que discrepo absolutament) i l’anàlisi de la gestió del govern Zapatero fet per David Mathieson per encàrrec de la Policy Network.

Sobre política europea val la pena, com sempre, llegir l’article de Daniel Innerarity i el manifest del PSC del Dia d’Europa: “Construïm Europa des dels municipis”.

Finalment, no us perdeu l’article d’Abraham Yehoshua sobre la proposta de pau per a l’Orient mitjà de la Lliga Àrab i l’article de Mario Soares sobre “Socialisme i modernitat”.



“Perles” del programa Polònia emès el 10 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- "I el Romano em va preguntar... Pasquale, Pasquale, per on creus que passa el futur d'Europa" Quan som punt de patir un nou ensurt, Toni Soler reclama el President Maragall: "L'equip del Polònia ha decidit batejar aquest plató amb el nom d'una persona sense la qual l'èxit d'aquest programa no seria possible... ". El President correspon en la descoberta de la placa: "El meu avi va donar nom a instituts i parades de metro, jo a platós de televisió... diferents? sí, però és que els Maragall som imprevisibles."

- Maragall va avisar Montilla de les declaracions que volia fer sobre l'Estatut en una trobada secreta. Maragall: "Bueno, Jose, vull que sàpigues que com que aquests dies m'avorreixo penso anar als diaris a rajar". El millor és que veiem que és ZP des d'un cotxe qui li xiula les respostes a Montilla pel pinganillu. Tot va bé fins que s'hi cola la publi de Ràdioteletaxi...

- Trias serveix als ciutadans de Barcelona... fent de cadira a Artur Mas!

- "Creieu que hi ha pocs pisos de protecció oficial?" Mai Cuní havia aconseguit formular una pregunta taaaan curta i embolicar-se taaant amb la primera paraula que se li passa pel cap. És un crac jugant amb les paraules. Em rendeixo als seus peus cada vegada que lliga una idea amb una altra aparentment inconnexes amb un dels seus "Perrr cert...". Magnífica Rahola (Rahola, cognom format, segons Cuní, pel déu egipci Ra, i la interjecció hola!) seguint el discurs Thermomix de la Melero.

- Un sol micro, un sol jutge del Suprem, i mil intents de trobar una llista abertzale que reculli els ex-batasunos i que passi l'examen del jutge. M'ha agradat molt el candidat disfressat de José Luis Moreno i el seu ànec Nicol que feia de Rockefeller "toma, Supremo"... al final la llista que passa l'examen és la que encapçala el Mickey.

- El General Franco "¿Qué les ha dado con las encuestas? A la gente no hay que pedirle la opinión porque luego les da que pensar... yo más que de encuestas soy de interrogatorios policiales."

- Molt bona la promo d'Herois. Montilla de l'any 1987 a Cornellà convençut que pot arribar a ser President de la Generalitat "Àdhuc, lu he aconseguidu". Però Montilla encara té altres poders ocults... Quan el President Maragall li pregunta: "Montilla, has vist les declaracions que he fet al Solo moto?" el President Montilla envia Maragall a l'hiperespai.

EL MILLOR

- La reconquesta de Montjuïc. Molt divertit, ZP dalt del castell lliurant la clau a un solícit Jordi Hereu, al peu del canó, mai millor dit. Les condicions del lliurament, cap problema: "La bandera española tiene que ondear siempre en la cima, las antenas militares se quedan, y en el jardín siempre tiene que haber un enanito (esta es una condición de la época de Bono)." Llàstima que les salves d'honor per celebrar l'acord acaben carregant-se la Torre Agbar.

EL PITJOR

- L'enquesta: La tonyina s'acaba? El pijo: "Salvem el tunying"; l'il·lusionista: la fa desaparèixer en el seu barret de copa; el hippy de la Catalunya profunda que representa la gran obra "La tonyina Francina"; les nenes de l'insti es plantegen la gran pregunta: "avui és el tún, demà que serà, l'enciam?; l'argentí la clava: "en Argentina comemos carne"; el segurata: "a la meva dona li agrada molt aquesta espècie marina."

SURREALISTA

- El rei retransmet el Getafe-Barça amb la petita Sofia en braços "Saludos corrrrrdiales.... tiqui-taca... aquí estoy, en la copa del mi, la copa del yo." [Va resultar ser una mica ocell de mal averany, nor? ]

LA PICADA D'ULLET

- La detenció de la Pantoja. Les seves primeres paraules: "Yo no soy ésaaaaa." Els agents de l'autoritat troben bitllets a pertot: que si el canvi del super, que si la paga del Paquirrín... Però quin estilàs llueix al crit de "Manos arriba".

KA FORT (i tanmateix, verídic)

- Aznar, borratxo "Los españoles de verdad saben beber; en cambio los moros, the mors, no toman alcohol."

LA IMATGE DEL DIA

- Carod i Puigcercós preocupats per les finances: "No tenim diners ni per pagar-li la laca al Portabella!" Fàcil solució: Puigcercós disfressat de Pantera Rosa (nova modalitat del cobrador del frac) davant Jiménez Losantos per aconseguir que li pagui el deute del judici que li van guanyar.

LA FRASE DE LA SETMANA

- Mas: "Per què heu de dedicar el plató a Maragall?". Soler: "Perquè ara es jubila i ens ha donat molta vidilla". Mas: "Sí, però és socialista!". Soler: "Bé, aquesta afirmació potser és una mica agosarada".

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS

- Maragall continua al centre de la política per la dimissió del delegat de la Generalitat a Madrid. Es consideren alguns candidats... Pepe Rubianes?

ARXIU HISTÒRIC (reciclatge de gags)

- En aquest inici de campanya electoral, un tema estrella: el dret a la vivenda, segons marca el nou estatut... Per garantir el dret a la vivenda dels joves, els funcionaris de la Generalitat han trobat la solució: desallotjar als pares per deixar-li el pis al fill! extraordinària imaginació.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL (aquesta setmana hem canviat el batí, per l'uniforme d'explorador)

- Catalans! Ja queda menys perquè plegui de la presidència del PSC. Després de les municipals, si te visto no me acuerdo. Això no és notícia, ja ho sé. La notícia és que per dir-ho, me'n vaig anar a Nova York. He, heee, que cabróoon. Sí, mira, últimament m'agafa per viatjar. Que dic que plego, me'n vaig a Nova York. Que dic que faig un Estatut, me'n vaig a Miravet. Que no volen que em presenti a la reelecció, me'n vaig a la merda. Ai, perdó. Sí, sí, m'he fet tot un turista. Deu ser l'edat... De fet, els jubilats ja ho fan això. Benicàssim, la Manga del Mar Menor. Que després quan tornen els hi pregunten, què com ha anat? No ho sé, però hem menjat molt bé. He, hee... En fi, que estic pensant anar a algun lloc i fer una altra maragallada. Potser que vull fer un nou partit, o una fundació, o una agència de viatges... On ho podria anunciar això? Ah, mira [amb la bola del món a la mà]. A veure.... Roma? Ja hi he estat. Hèlsinki? Ui, no, massa fred. Macedònia, no, no menjo mai postres. Ho faré a sorts. Aquí, Iznájar, ho faré aquí. No hi he estat mai, i això que em sona, eh! Deu ser famós per.... una catedral molt maca? Un museu? Alguna cosa deu haver-hi. En fi, catalans, visca Catalunya! ... [veu en off] Hi va néixer algú oi, a Iznájar? La Pantoja, dius?



ZW núm. 84 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.google.com/trends

Per conèixer millor la teva rellevància i posició a Internet aquí tens algunes eines online:

Google Trends. Sobre un terme concret, i a partir d’un determinat nombre d’impactes a la Xarxa, aquest servei realitza gràfiques sobre el número de vegades que s’ha cercat el concepte a Internet, l’evolució de la cerca d’aquest terme en el temps, des de quines ciutats i/o regions del món es realitza, etc. També mostra el volum de cerques distribuït per idiomes i permet comparar el volum de cerques entre dos o més conceptes. Google Trends pot, a més, mostrar notícies relacionades amb el terme de cerca damunt de la pròpia gràfica, de manera que es pugui visualitzar si un esdeveniment en concret ha afectat i de quina manera la popularitat del terme que cerquem.

Google Analytics Ofereix informació sobre la manera com els usuaris han arribat a una determinada pàgina web i com naveguen i interactuen en ella; un sistema d’estadístiques web amb informació útil, del que podeu llegir més en el blog de Microsiervos.

Popuri.us Informació i estadístiques, en aquest cas sobre un domini concret, de manera simple i ràpida. Ofereix dades com el Page Rank (un valor numèric que representa la rellevància que una pàgina web té a Internet) o altres informacions que ens explica el seu creador, Juan Xavier Larrea, aquí.

ZV (Zona Vídeo). Internautas Televisión és un servei online de l’Associación de Internautas, amb 500 webs col·laboradores que emeten diàriament “Internautas TV”. Amb un espai de notícies d’entre cinc i deu minuts, sobre temes d’interès per a la comunitat internauta, s’ofereix gratuïtament com a suport informatiu, amb l’opció d’incloure el titular i la introducció del vídeo de forma personalitzada amb la imatge corporativa del web que així ho sol·liciti.

dijous, maig 10, 2007

Facta non verba

Avui el diari ABC em publica l'article que veureu a continuació.

Facta non verba
Abc, 10.05.07

Durante la última campaña electoral catalana el actual President de la Generalitat, entonces candidato socialista, José Montilla, repitió hasta la saciedad que el suyo iba a ser un gobierno de hechos y no de palabras. Puede que como mejor pueda demostrar un gobierno cuál pretende que sea su dirección política y sus principales objetivos sea a través de los presupuestos, y eso es precisamente lo que ha hecho el Gobierno catalán, al presentar unos presupuestos que podemos calificar sin lugar a dudas como los de la Cataluña social. En un momento en el que los grandes discursos y la retórica intentan a veces tapar algunas realidades, es necesario hablar de hechos, de datos, de números. Éstos son incontestables y dicen mucho de un programa de gobierno.

Los presupuestos presentados por el Gobierno catalán hacen una especial incidencia en el gasto social y en las políticas directamente relacionadas con el progreso y la modernización del país, unos presupuestos que crecen un 8%. Sin ir más lejos, dos de cada tres euros de incremento del gasto público se destinarán a políticas sociales, lo que implica que el 54% del presupuesto se destinará a salud, educación, servicios sociales, vivienda y cultura. Se destinan 8.592 millones de euros a la salud que se utilizarán para la inversión en 90 nuevos centros de atención primaria, 7 nuevos hospitales y 5 nuevos centros especializados en el campo de la salud mental. Se dedican 1.361,3 millones de euros a la protección social, en especial en aquello que se refiere a la dependencia o a la construcción de 18.700 places en residencias pera la tercera edad y la habilitación de ayudas económicas que beneficiaran a 40.500 persones dependientes.

Por lo que respecta a educación, ésta recibirá el 16,5% del presupuesto, lo que permitirá la incorporación de 4.254 nuevos profesores y personal de centros docentes para el curso 2007-2008. Todo ello sin olvidar que la financiación ordinaria de las universidades catalanas aumenta un 12,1%, o que se producirá la incorporación de 1.910 mossos d’esquadra y personal de comisarías. Buenos datos fruto de unos magníficos presupuestos. Presupuestos que, por cierto, tampoco se olvidan de las políticas de competitividad. Así, por ejemplo, los recursos destinados a les políticas de investigación, desarrollo e innovación se incrementan un 43,7%. Y todo ello con una reducción del déficit de un 48%. Hoy, los 1.264 millones de euros de déficit heredados de 23 años de Gobierno de CiU, son poco más de 200 gracias a la gestión de los gobiernos de progreso. Podríamos seguir, pero lo importante, aquello que se pretende destacar, ya está claro: la Cataluña que se está construyendo pretende ser más igualitaria y justa, y tiene como principal objetivo dar mejores oportunidades a todos sus ciudadanos y ciudadanas, garantizando el progreso y el bienestar de todos. Con hechos, no con palabras.

dimecres, maig 09, 2007

Un article de Pasqual Maragall

La Vanguardia publica avui un article d'opinió de Pasqual Maragall. El trobareu tot seguit.

El Estatut y la España plural

Pienso ayudar a mi partido en las elecciones municipales

Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto sentido considerable

Pasqual Maragall 9.05.07

Mis declaraciones de abril en el Congreso del partido de Prodi y la extensa entrevista que me hizo Josep M. Muñoz en el último número de l´Avenç, de la que recomiendo la lectura a los interesados en el tema de Catalunya y la España plural, han dado lugar a todo tipo de comentarios.

Un colaborador mío en la Generalitat escribe, interpretando lo que yo pienso:

"Teníamos dos objetivos: Estatut y España plural. Uno lo hemos conseguido notablemente. El otro ha fracasado, también notablemente. Esto es lo que nos hace pensar que, si además, ahora, el Tribunal Constitucional tocara seriamente el Estatut, quizás el esfuerzo no habría valido la pena".

Exacto.

Las especulaciones sobre lo que querían decir mis palabras de hace un tiempo a un periodista italiano en Roma se han multiplicado.

En la entrevista a la que hago referencia, expresé un sentimiento que creo compartir con una mayoría de los catalanes: si el Estatut de Catalunya acabara sufriendo un serio recorte a partir de una hipotética sentencia del Tribunal Constitucional, se podría llegar a considerar que todo el esfuerzo realizado durante tres años no habría valido la pena.

Aun así, creo que la agitación que se ha generado puede ayudar a que el Estatut no sea impugnado. Ojalá.

Las dificultades de plantear la reforma constitucional -seguramente la vía más ambiciosa y la que mejor blindaría las aspiraciones catalanas- como consecuencia, principalmente, de la actitud del Partido Popular, y también del rechazo del plan Ibarretxe, me llevaron a creer que la propuesta de reforma del Estatut de Catalunya era una vía alternativa para conseguir el objetivo de la España plural. Y aquí es donde seguramente me equivoqué. La segunda vía era políticamente más factible, pero ofrece menos garantías de futuro.

La constatación de que, de los dos objetivos, solamente se conseguía uno (la aprobación de un buen Estatut para el autogobierno de Catalunya) y que el otro (el avance hacia la España plural) se saldaba con una campaña contra la voluntad de entendimiento de Catalunya con los pueblos de España, es para mí una razón de peso para sentir cierto desencanto.

Lo que dije en Roma es que, vistas las cosas ahora, quizás habría sido mejor lo que intentábamos hacer hace diez años, que era cambiar el artículo 2 de la Constitución (tanto si se aprobaba como si quedaba pendiente pero bien definido). Embarcarse en un Estatut de más de 200 artículos tenía su riesgo (1).

Veremos cómo acaba todo. Depende del TC. Si la polémica reciente ha servido para que en Madrid se den cuenta de lo que está en juego, deberíamos darnos por satisfechos.

Un rechazo o retraso ulterior o modificación sustancial del Estatut - después de su aprobación en el Parlament de Catalunya, en el Congreso de España, en el Senado, y pasado el referéndum catalán del 18 de junio- sería la confirmación de las sospechas nacionalistas tradicionales: en España, a lo máximo que podemos llegar es a soportarnos con resignación, a la "conllevancia", como decía alguien.

No es lo que habíamos pretendido. Ni es lo que hemos de pretender.

Esto es lo que dije al periodista italiano, uno de los biógrafos de Zapatero, en Roma durante el congreso de La Margherita de Rutelli y Prodi, y lo que reiteré en una conversación con el periodista Jordi Barbeta.

Ahora el campo de juego es Europa. Los italianos lo han visto los primeros. Por eso lanzaron el 1 de diciembre en Roma el PDE, con la adhesión de tres no italianos: François Bayrou, Josu Jon Imaz y yo mismo.

Raimon Obiols ha hecho un análisis pormenorizado del proyecto de Rutelli y de la adhesión de Fassino y los Democratici di Sinistra a éste, insistiendo en la laicidad del proyecto DS en contradicción con el carácter democristiano del posicionamiento actual de Rutelli.

Creo que lo que no se puede menospreciar es la intuición, para mí nuclear, de la apuesta de los italianos. Se trata de la constatación de que la nueva patria a la que pertenecemos es Europa y de que en este escenario es necesaria una fuerza similar al partido demócrata de EE. UU. y un sistema electoral basado en elecciones primarias y candidatos no decididos por los aparatos partidarios sino por los propios ciudadanos demócratas o republicanos -en este caso populares-.

Si nuestra moneda es el euro y nuestra defensa será pronto europea, Europa es nuestro escenario político de referencia.

Y esto no obstaculiza la existencia de parlamentos en Catalunya o en Escocia, como es notorio. La reacción malhumorada de los conservadores británicos, y de algunos laboristas, a la victoria del Scottish National Party, es indicativa, pero no cambiará el tránsito hacia un Reino Unido más europeo y al mismo tiempo más devolucionista. Blair impulsó la devolution pero no el europeísmo. Veremos qué hace Gordon Brown, que después de todo es escocés.

Dicho esto, pienso ayudar a mi partido, el PSC, en las elecciones municipales. Asistiré a algunos actos de precampaña con candidatos socialistas o afines, algunos de ellos provenientes del mundo de Ciutadans pel Canvi. Y seguiré participando modestamente en el proyecto de Partido Democrático Europeo.

Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto sentido considerable, producto de más de cinco siglos de modernidad, imperio, decadencia a partir del surgimiento británico, Guerra Civil, dictadura y democracia.

Me extrañaría mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut.

PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya

Nota (1) "Merkel quiere una Euroconstitución de bolsillo", decía Andreu Missé desde Bruselas (El País. 29 de abril de 2007).

dimarts, maig 08, 2007

El debat al PS francès

Tot i que després de les eleccions presidencials el PS francès ha d'afrontar en cinc setmanes el repte d'unes eleccions legislatives, la derrota de Ségolène Royal significarà l'obertura d'un important debat intern. Per fer boca, llegiu l'article publicat avui per Zaki Laïdi a Libération.

Mourir ou changer

Par Zaki Laïdi chercheur au Centre d'études et de recherches internationales*.

LIBÉRATION : mardi 8 mai 2007

La défaite de Ségolène Royal est indiscutable. Elle lui incombe donc forcément. L'imprécision de sa ligne stratégique globale et le flou de certaines de ses propositions y ont contribué. Mais à ceux qui voudraient instruire son procès en incompétence nous rappellerons ce fait élémentaire : avec tout le PS derrière lui et une expérience de plus de trente ans, Lionel Jospin n'avait même pas réussi à franchir le premier tour en 2002. Et en 1995, il n'avait guère fait mieux qu'elle aujourd'hui. Il faut donc chercher l'erreur ailleurs. Et cet ailleurs il se trouve dans un PS qui n'a su ni se moderniser avec Lionel Jospin ni après lui et, pis encore, s'engagea dans une spirale régressive après le référendum de 2005. La gauche française, qu'il faudra désormais appeler la «vieille gauche», celle qui, du PS à la LCR en passant par les Verts, vient pour la troisième fois consécutive d'échouer faute d'avoir accepté de se moderniser. Cette gauche qui, de manière pavlovienne, va chercher avant tout à diaboliser le nouveau maître de l'Elysée, dénoncer sa politique antisociale, reprocher à Ségolène Royal de n'avoir pas été «assez à gauche» alors que même l'extrême gauche est en miettes, le tout pour éviter de se remettre en cause.
Mais cette fois ne sera pas comme avant. Car si cette campagne a révélé quelque chose, c'est bien l'impossibilité de penser les enjeux du politique sur le mode idéologique et l'incapacité totale de la vieille gauche à apporter à Ségolène Royal des idées neuves susceptibles de l'aider à reprendre l'avantage.

Certes, cette vieille gauche en a rabattu de ses ambitions à changer le monde ou la vie. Mais, à force de se montrer incapable de proposer un autre chemin, elle en est graduellement revenue à revendiquer le retour au statu quo des Trente Glorieuses, ce temps où les emplois étaient stables et les frontières étanches. Les programmes de toutes les gauches de France sont devenus de purs et simples programmes de restauration justifiés par la nécessité de combattre les dégâts de la société libérale. Or, s'il suffisait mécaniquement de revenir sur les «politiques libérales» de la droite, on ne comprendrait pas pourquoi la gauche serait aujourd'hui aussi faible. On ne comprendrait pas non plus pourquoi, dans tout le reste de l'Europe, aucune coalition politique ne se soit construite sur la base d'une politique antilibérale, mais que a contrario tous les grands partis de gauche se soient convertis à des politiques réformistes, c'est-à-dire plus favorables aux logiques de marché et plus dubitatives quant à l'efficacité de politiques purement rédistributives menées par l'Etat.

Cet enkystement remonte au début du XXe siècle et aux conditions dans lesquelles s'est construit le socialisme français, qui n'a aucune culture social-démocrate. Son caporalisme social en témoigne. Mais ce qui est impressionnant, c'est de voir combien l'emprise du marxisme vulgaire, l'identification du raisonnement économique au complot social, la diabolisation de l'adversaire, la vénération de l'Etat, le mépris profond pour les expériences étrangères ont pour ainsi dire pénétré l'ensemble de la gauche française, qui s'est trouvée systématiquement tirée par le bas. La dégénérescence des Verts est de ce point de vue emblématique, surtout quand on compare ­ mais qui oserait le faire ? ­ les Verts français aux Verts allemands.

Certes, pour contrer sur un mode purement défensif le blairisme auquel la gauche européenne finira bien par rendre hommage, la vieille gauche française a cru s'en sortir par une habile référence au modèle scandinave. Mais cette identification formelle à la social-démocratie du Nord a quelque chose d'indécent. Car sur la quasi-totalité des sujets sur lesquels la vieille gauche française se veut intransigeante, les sociaux-démocrates du Nord ont tranché dans un sens généralement opposé. Sur la question du temps de travail, les Scandinaves, après une phase allant dans le sens du partage du temps de travail, ont commencé à effectuer le chemin inverse. L'allongement de la durée des cotisations retraite ne fait non seulement pas débat mais est indexée sur l'espérance de vie. L'idée qu'il puisse exister des régimes spéciaux ou des statuts protecteurs est profondément étrangère à l'égalitarisme scandinave. La responsabilité des administrations, symboliquement converties en agences publiques fortement décentralisée et soumises à une forte culture de l'évaluation, le développement des mécanismes d'incitations destinées à compléter les logiques de redistribution passive, la distinction entre la défense des services publics et celle des statuts des personnels, la priorité donnée à la défense des personnes et non des emplois sont autant de thèmes sur lesquels la vieille gauche française n'a pas de position claire de crainte de s'aliéner des soutiens. Car la gauche française est aujourd'hui une des plus archaïques d'Europe.

Aujourd'hui, elle n'a donc que le choix entre mourir ou changer, même si certains de ses politiques vont, dans un souci évident de survie, tenter d'imaginer, comme après 2002, la renaissance par le statu quo.

Pour autant, si le changement doit avoir lieu, il ne sera pas facile. L'hypothèse d'un «big bang» idéologique peut paraître séduisante. Mais elle risque fort d'être plus spectaculaire qu'effective. Car l'enjeu n'est pas seulement de se dire moderne mais de décliner cette modernité en faisant un travail de fond que le PS n'a jamais effectué. Pour autant, se dire social-démocrate ne saurait suffire dans un parti qui n'a pas cette tradition et dans un contexte où la social-démocratie est en crise. Il est aussi important de montrer et de prouver, notamment au noyau dur de l'électoral de gauche issu largement de la fonction publique, que le changement n'est pas qu'une nécessité inquiétante mais une source d'opportunités. Car tout le problème est là. Il est dans le renversement de perspective, dans le passage du pessimisme social ­ lui-même issu d'un marxisme périmé ­ à une vision plus ouverte et plus optimiste du changement social. La gauche ne peut pas être que le cartel de ceux qui ont peur de perdre leur statut.
Pour cela, il faut que la gauche moderne se saisisse des leviers de commande, congédie les responsables de sa stagnation décennale et commence enfin à travailler pour trouver un nouvel équilibre. Le New Labour a méticuleusement observé les bienfaits et les méfaits du thatchérisme pour se construire. La nouvelle gauche serait bien inspirée d'en faire autant avec le sarkozysme pour pouvoir un jour le détrôner, plutôt que de se lancer dans une diabolisation non seulement futile mais tout simplement mortelle. Dans cette nouvelle donne, Ségolène Royal peut, si elle s'en donne les moyens intellectuels et politiques, faire partie de la solution. Les a-t-elle ?

*Coauteur avec Gérard Grunberg de Sortir du pessimisme social. Essai sur l'identité de la gauche , Hachette-Telos, 2007.

diumenge, maig 06, 2007

Més municipals

Arribo d’una botifarrada celebrada al barri Sant Francesc-Monestir de Sant Cugat, on he donat suport a la candidatura que encapçala Salvador Gausa. Els he trobat contents, entre d’altres coses perquè, finalment, a Valldoreix (Entitat Municipal Descentralitzada de Sant Cugat) s’ha pogut mantenir la candidatura d’esquerres integrada per PSC, ERC, ICV-EUiA i Independents, encapçalada per Montserrat Turu. És una pena que, en canvi, el candidat d’ERC a Sant Cugat s’hagi manifestat en favor de repetir el pacte CiU-ERC. Amb el regust a botifarra, començo a escriure el diari que, forçosament, serà més breu que en d’altres ocasions.

Ahir, actes a Santa Maria de Palautordera i Sabadell. A Santa Maria de Palautordera es tracta de fer retornar a l’alcaldia a Joan Mayneris, desplaçat per pocs vots i una estranya aliança CiU-PP-ERC. Els companys i les companyes (més nombroses) de Santa Maria de Palautordera, estan convençuts d’aconseguir-ho.

A Sabadell, un sopar ben especial, 2.200 persones reunides a la Fira de Sabadell. Sí, heu llegit bé, dues mil dues-centes. Convidats de gal·la (Director de Ràdio Sabadell, del Diari de Sabadell, del Canal 50 –embrió del Canal Català-, gent de l’esport, la cultura i l’associacionisme cívic. Missatges gravats dels Presidents Montilla i Zapatero, de la Vicepresidenta primera Maria Teresa Fernández de la Vega, del Ministre d’Economia, dels Consellers d’Economia, Salut, Política Territorial i Obres Públiques, i de Jaume Aragall, Feliu Formosa, David Meca i d’altres que en aquests moments no recordo. Salutacions de Joan Clos, Carme Chacón, Josep Maria Sala i jo mateix (“Aquesta és la boda entre un gran partit i una gran ciutat, gràcies a un gran Alcalde. Visca el PSC! Visca Sabadell!”). Vídeos de la gestió feta i de l’activitat de l’alcalde. I una vibrant intervenció final de Manuel Bustos. Sensibilitat i energia, passió per Sabadell. Satisfacció per la feina feta i enormes ganes d’emprendre la tasca que queda per endavant. Presentació de la candidatura. Aplaudiments. Emoció desbordada d’una nit magnífica. Per cert, a Sabadell vaig poder saludar Jordi Serrano, impulsor del Moviment Laic i Progressista, que es recupera d’un petit ensurt coronari. En Jordi ha escrit una magnífica crítica del pamflet (així el qualifica el propi autor) de Vicenç Villatoro que porta el títol “L’engany” i que pretén ser una crítica rigorosa del nou govern d’Entesa. No us perdeu el text d’en Jordi, bastant millor i més rigorós que el llibre que critica.

Divendres, acte a Palau-Solità i Plegamans. Acte nombrós. Dos presentadors estableixen un diàleg entre ells i sols tancant els ulls i escoltant-los veiem la gran transformació de Palau. Gràcies, de forma destacada, a l’energia de Teresa Padrós, l’alcaldessa. Dic d’ella que és un potent motor al servei de la gent. I que necessita el suport de tots per seguir millorant Palau al servei de les persones.

Sento un gran orgull de pensar que aquests dies i els que vindran, 11.000 persones que integren les 775 candidatures del PSC-Progrés Municipal estan treballant activament per difondre els programes amb què ens presentem a cada poble, vila o ciutat, per presentar les candidatures i els candidats o candidates a les Alcaldies, per fer balanç de la gestió realitzada i per dibuixar el futur. Sovint fem l’error de pensar només en els Alcaldes de les grans ciutats i oblidem que la immensa majoria dels que es dediquen a la tasca municipal no surten als mitjans de comunicació més importants. Però sense la seva tasca moltes coses s’aturarien a molts indrets de Catalunya, i la gran transformació realitzada en els darrers 25 anys ni tant sols hauria començat. És a ells i elles que cal agrair una gran tasca, molt sovint absolutament desinteressada i que els treu el temps que altres poden dedicar a la família i a l’oci. Sap greu que de vegades el debat polític se centri en absurdes polèmiques que res tenen a veure amb aquesta realitat ben potent del nostre país. I consti que aquí també cal referir-se als candidats i electes de la resta de forces polítiques que, des de projectes ben diferents, treballen pel bé comú des dels seus particulars punts de vista. Afortunadament, a mesura que ens acostem al proper dia 27 de maig, els debats concrets esbandiran les boires que no porten enlloc. En aquest sentit, fa de bon llegir el debat entre Jordi Hereu i Xavier Trias publicat a les pàgines de El País. Trias ho té malament, perquè Barcelona està en molt bones mans. Com ho demostra la magnífica notícia sobre la decisió de Yahoo! d’instal·lar un centre de recerca al 22@.

També ens hem d’alegrar que la Junta Electoral Central hagi desestimat la vergonyosa maniobra de CiU, intentant anul·lar un centenar de candidatures d’Acord Municipal-ERC, Entesa de Progrés Municipal-ICV-EUiA, i Progrés Municipal-PSC. Pretenien guanyar als despatxos allò que cal guanyar a les urnes, pretenien limitar les opcions al servei dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. En algun lloc fins i tot pretenien quedar-se com a única opció davant dels electors. Afortunadament, la justícia ha impedit aquesta maniobra.

Per cert, els nervis a CiU s’estan notant en aquest procés electoral. I no sols hi ha una divisió entre els abanderats de la sobirania i l’autodeterminació que van al darrera d’ERC per convocar un referèndum per separar Catalunya d’Espanya (Mas) i els que volen implicar-se més en la política espanyola participant en el proper Govern (Duran). Es produeixen també divisions a nivell local, que arriben a extrems esperpèntics com en el cas de Gavà. Llegiu la crònica que en fa El País. Sort que a Gavà hi ha un bon Alcalde, en Joaquim Balsera, que assegurarà el bon govern de la ciutat pels propers quatre anys.

No he pogut seguir de prop el tema de les candidatures de l’esquerra abertzale sobre les que ja s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional. Però m’han cridat l’atenció els arguments de Javier Pérez Royo que alerta contra les limitacions al dret de sufragi actiu i passiu.

Avui, segona i definitiva volta de les eleccions presidencials a França. Tot i que tothom dóna per guanyador Sarkozy caldrà esperar al veredicte dels francesos que, a hores d’ara, estan votant encara més massivament que a la primera volta. En qualsevol cas, la campanya de Ségolène Royal ha estat magnífica. Us recomano llegir el seu discurs al concert míting celebrat el Primer de Maig a l’estadi de Charléty. Sobre el que hi ha en joc, no us hauríeu de perdre l’article que avui publica a El Periódico de Catalunya, l’escriptor Sami Naïr.

Es van produir les eleccions a Escòcia, on els independentistes van guanyar per un escó als laboristes que, finalment, no van retrocedir tant com es preveia (perden 4 escons) mentre els independentistes en guanyen 20, 16 a costa d’altres partits. Llegiu al respecte l’editorial del diari El País.

En la recta final del judici de l’11-M no us podeu perdre l’article d’Ernesto Ekáizer denunciant els intents patètics d’alguns advocats defensors de perllongar agònicament les escorrialles de les teories conspiratives. Per cert, demà dilluns a les 22 hores, a Cuatro, Iñaki Gabilondo presenta el reportatge especial “11-M. La derrota de los embusteros”. No us el perdeu.

Divendres es va constituït a Itàlia el moviment Sinistra Democratica per il Socialismo Europeo. Llegiu la crònica de l’acte publicada al diari l’Unità i la intervenció de Giovanni Berlinguer que va cloure l’acte. Per seguir aquest procés podeu visitar el web del nou moviment i el diari online Aprile. El mateix divendres, el secretari dels Socialisti Democratici Italiani, es refermava davant del Consell Nacional del seu partit en el procés constituent d’una força socialista. Llegiu aquí la intervenció d’Enrico Boselli.

Acabo amb un petit homenatge a Andreu Nin amb motiu de la commemoració del 70è aniversari dels fets de maig, recomanant-vos un article de Wilebaldo Solano aparegut a El País, i una visita al lloc web de la Fundación Andreu Nin.



“Perles” del programa Polònia emès el 3 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- Franco cau del cavall: No, no és un nou Sant Pau, sinó que cau literalment del cavall per intentar fer malabarismes amb un totxo. El totxo forma part del seu al·legat per tranquil·litzar el sector immobiliari amb els beneficis de la guerra per el mooolt que contribueix al sector de la construcció: "ya se sabe, después de la destrucción viene la reconstrucción. No hay mal que por bien no venga!"

- El making-off de l'entrevista de L'Avenç a Maragall [a la redacció ens ha agradat prou el nou fixatge]. Veiem fins i tot escenes inèdites: a la pregunta per la seva sortida de la Generalitat, Maragall revela, en exclusiva, que li agradava sortir per la porta de la plaça de Sant Jaume per veure com se li quadraven els mossos...

- Montilla demana al cap dels guionistes de Polònia [que no és altre que ZP] que no se'l pinti sempre de soso, que pugui demostrar que té "salero". ZP s'hi presta, "lo que pasa es que tendrás que escoger: o salero o el aeropuerto, o la oficina tributaria, o rodalies...". Montilla ha de recórrer al "comodín de la llamada".

- En el dia mundial de la llibertat de premsa, classe magistral del consell de redacció d'El Mundo. Lligant caps (o rumors o infàmies), es construeix el titular del dia sobre el judici de l'11-M: "El 11-M podría haber sido peor: Aznar y Boadella salvan a España del desastre por culpa de la conspiración de ZP y ETA contra Endesa".

- Eleccions municipals - L'opinió dels candidats sobre la neteja: Jordi Hereu crida sobre la selecció de residus o com fer la Tria, tries la merda, uiiiii; Xavi Trias, poma en mà, parla de rrreciclar i rrresidus: xove, xuga net; Imma Mayol, troba bon rotllo fins i tot en la pudor; Jordi Portabella, llimant-se les ungles i vacil·lant; Alberto Fernández Díaz, "Barcelona està bruta, pudenta i comunista", bona.

- El Papa llença els DVDs del "Digum, digum" per veure si qualla la seva idea de recuperar les misses en llatí. I de regal, la "Quetum" i la seva cançoneta: "parla el latinum, paaarla en libertate" [el gag s'ha salvat pels pèls perquè la Queta/Quetum m'encanta]

EL MILLOR

- El malson de Maragall.... veure com tot allò que li va dir ZP el juny del 2006 i que es pensava que era broma s'ha anat complint: que el líder del PSC sigui Montilla, que el president de la Generalitat sigui Montilla... Maragall es parteix de riure i de seguida segueix el fil a ZP: "Sí, y ahora me dirás que Carod, aquel a quien hice petar, sea vicepresidente y.... lo mejor... el Saura conseller d'Interior, noooooo". ZP s'ho apunta entusiasmat. "Oye, y si Montilla es President a quién pondrás de Ministro de Industria, a Joan Clos? ja, ja, ja, que em pixo". ZP: "Pasqual, no pensaba que te lo tomarías tan bien". Maragall: "es que me encantan los chistes, y ahora.... me voooy.... que lástima pero adióooooos [és un catxondo]"

EL PITJOR

- Jordi Hereu, la màquina d'inaugurar. Ell i fotògrafs inaugurant cosetes pels puestus: "Cada família ha de tenir el seu hereu, voteu-me". Bona la d'Hereu a Maragall: "Ah, sí, tu vas ser alcalde després del Porcioles, no?"

SURREALISTA

- Terribles entrevista alhora a Montserrat Tura, Lluís Llach i Carmen Sevilla!!!! Ella llença la pregunta i au, cada un a la seva bola... el kaos està servit.

LA PICADA D'ULLET

- Roger de Gràcia, caçador de paraules aprèn el concepte "ehferificar", "hoho", "mindundi". A l'Adrià no se li ha escapat el misteri: el Mindundi el va deixar per fer de Roger de Gràcia al Caçadors de paraules. La Ruski què diu "Talleu" o "Calleu"???

LA NOVETAT

- Pedro J. Ramírez i la becària catalana que es diu Montserrat i cobreix el judici de l'11-M.

KA FORT

- Les declaracions del Rei amb motiu del 1r maig... no sabria com reproduir-les.

LA IMATGE DEL DIA

- Els Consellers a la Feria de Abril i el bailoteo del President Montilla.

ELS ACUDITS DE MATEU PRADOS

- La nova versió del MadeInMad inclou les seves grans obres: la recaptació d'impostos, la gestió dels aeroports o l'Estatut de Catalunya!

ARXIU HISTÒRIC (reciclatge de gags)

- Gag de l'harakiri (oportunament recuperat, eh). El President dirigeix l'operació. Agenollat amb Saura i Carod dóna l'ordre "A la de tres, i per Catalunya... un, dos i....." "Un moment, un moment" [és Carod que es vol escaquejar] ... però és massa tard, el conseller Saura ja s'ha clavat el punyal. Apareix Montilla enfadat perquè els actors s'han saltat el guió "us havíeu de suïcidar i sortir discretament de l'escenari", ja ja. [discretament, com està demostrat, continua no sent un qualificatiu adequat]. El pobre Maragall diu que se'n queixarà a ZP, perquè "si jo em suïcido, qui es presentarà a les eleccions? [silenci eloqüent] ah, que cabroons, m'esteu fent el llit", però Montilla el treu de l'error, "però si el guió l'ha escrit ZP!"

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL

- Catalans! Sí, què passa, m'he canviat la bata. Resulta que per Sant Jordi em van regalar el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, que no és un llibre mediàtic, tot i que l'anunciava el Soler, i la M. de la PPau Janer, per cert. Coincidència? Aquests dies me l'he estat mirant i hi he trobat algunes absències destacades. A la p. 1074 hi surt maraca, maragda, maracujà [com el trinaranjus] però.... i maragallada? És una paraula d'ús vigent. La setmana passada, per exemple, quan va sortir aquell diari italià on jo deia que no valia la pena haver fet l'Estatut perquè, total, per la bírria que havia sortit, bla bla bla, bla bla bla. O aquesta setmana a la revista Avenç [L'Avenç, president, L'Avenç, no Avenç] on vaig rajar del Zapatero. I ja veurem la setmana vinent. Potser dic una altra maragallada a la revista dels Súpers. Que lo sepas. Hi han inclòs pírcing, lifting, progre, fins i tot hi han posat cabró, en homenatge al meu “que cabroooon”. Hi ha balena, que està a punt d'extingir-se i no hi posen maragallada, que cada cop n'hi ha més. No ho entenc. Per tant, des d'aquí em poso a fer una campanya de pressió. Catalans, reclamem que s'inclogui maragallada en la propera edició del Diccionari. Catalans, quan ens hem unit i hem anat a una hem aconseguit grans coses. Com l'Estatut. He, heee, que cabrooon. I ara direu, mira, una altra maragallada. Ho veieu? Amb més motiu hi ha de ser. Vinga, tots junts, Visca Catalunya!



ZW núm. 83 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://diadeinternet.es/2007/

El pròxim 17 de maig se celebra la tercera edició a Espanya del Dia d’Internet impulsada per l’Asociación de Usuarios de Internet que, emmarcant-se en del Plan Avanza 2006-2010 del MTAS, rebrà, també, el suport internacional de la Unión Internacional de Telecomunicaciones, la Secretaria General Iberoamericana (SEGIB) i l’Organització de Nacions Unides (ONU). L’eix central d’aquest dia és impulsar l’ús i el coneixement d’Internet.

L’acte central i la cerimònia oficial de lliurament dels Premis se celebrarà el mateix dia 17 al Palau de Fires i Congressos de Màlaga. L’assistència és gratuïta i oberta al públic (només és necessari registrar-se). Durant l’acte, es realitzaran videoconferències amb diferents països pertanyents a la Comunidad Iberoamericana de Naciones amb l’objectiu d’aconseguir la participació simultània de tots els seus membres. Amb 22 països i més de 190 esdeveniments programats fins al moment, el Dia Mundial d’Internet es va consolidant com un esdeveniment de referència a Espanya. Podeu consultar tota la informació relacionada a l’apartat Informar-se.
Des de Catalunya, s’impulsa de nou FesInternet, la festa d’Internet, concebuda per intercanviar coneixements i experiències a la Xarxa i en l’ús de les TIC, dinamitzar i difondre l’ús d’Internet a Catalunya i commemorar el Dia Mundial de la Societat de la Informació.

A Barcelona, demà se celebrarà, també, el “III Congrés Internet, Dret i Política”, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya que analitzarà els canvis que s’estan originant en els àmbits polític i jurídic a partir de l’ús de les TIC. Podeu consultar el programa aquí.

ZV (Zona Vídeo). Multimèdia de Nacions Unides ofereix diferents seccions (ràdio, fotos, televisió i vídeo), on poden consultar-se arxius diversos des de notícies i anuncis a documentals concrets. A l’espai dedicat a Television & Video es poden veure els documentals de la sèrie 21st Century que mostren la realitat social que es viu a diferents països del món com l’Afganistan, El Congo, Mèxic o Mongòlia, entre molts altres.

dimecres, maig 02, 2007

Bravo Ségolène!

Ahir Ségolène Royal va fer l'acte de campanya més importante pel que fa a nombre de participants i hi va pronunciar un discurs memorable. Avui a la nit debat cara a cara amb Sarkozy. Diumenge, el veredicte dels francesos. El seguirem amb molta atenció.

També seguim de prop el procés polític italià, centrat en la constitució del Partito Democratico i dels esforços per a impulsar una força netament d'esquerres que tingui com a referència el socialisme europeu. Divendres a Roma, en resposta a la crida de Gavino Angius i Fabio Mussi, dirigents dels Demòcrates d'Esquerra impulsors de les mocions que portaven els seus noms en el darrer Congrés dels DS i que no s'incorporaran al PD, es constituirà el moviment "Sinistra democratica per il socialismo europeo". Llegiu les intervencions de Mussi i Angius en el Congrés. El partit d'Enrico Boselli, Socialisti Democratici Italiani, també ha fet una crida per a constituir un nou partit socialista italià. Llegiu l'informe de Raimon Obiols sobre el Partito Democratico, el Manifest del Partito Democratico i el Manifest "Pel socialisme del futur" dels sectors que no volen la desaparició d'un referent socialista i d'esquerres.

Per cert, tot i que ja podíeu trobar l'enllaç al bloc de Raimon Obiols "Notes de Brusel·les" a la llista de Blocs amics, aprofito per a recomanar-vos que el visiteu sovint.