Preparats per la campanya del Referèndum!

Són molts els temes que centren l’atenció política aquests dies i costa triar-ne uns pocs i resumir en poques paraules opinions que sovint requereixen molts matisos però ho intentaré.

Aquesta setmana ha destacat la notícia sobre la conferència pronunciada per Pasqual Maragall a Madrid. He tingut l’oportunitat de parlar amb alguns dels assistents no catalans i tots coincideixen en que la conferència va ser magnífica, que el projecte de Maragall és engrescador, però també que tot i l’empatia que genera a ningú no li escapa la transcendència d’alguns dels seus plantejaments, la dificultat que siguin assumits des de mentalitats tancades o sols acostumades a l’habitual mercadeig de suport i concessions entre nacionalistes espanyols i perifèrics. Rient els recordo que ja els vaig advertir amb el meu article titulat “¿Es el federalismo cosa de ingenuos?”. Però el que ha fet més soroll, tot i no ser el més important, és la reflexió del President de la Generalitat sobre la necessitat d’aprofitar la reforma constitucional per precisar la distinció entre nacionalitats i regions. Els socialistes catalans no fem qüestió sobre si s’ha de fer modificant l’article 2 de la Constitució, però del que no hi ha dubte és que si el 1978 el consens va ser possible precisament a través d’introduir aquesta distinció i incorporar el concepte de nacionalitat (que per a nosaltres és sinònim de nació), vint-i-set anys després seria absurd amagar o difuminar allò que va permetre el pacte constitucional de 1978.

També ha estat notícia l’entrevista del cap de l’oposició, Artur Mas, amb el President de la Generalitat. En sortir de la reunió Mas ha assenyalat més discrepàncies que coincidències, i ha deixat entreveure que l’aprovació del nou Estatut de Catalunya no està ni de bon tros garantida. D’una banda és lògic que en un procés de negociació –i l’elaboració del nou Estatut ho és- hi hagi moments en que es tibi la corda per part d’uns o altres, però és cert que les declaracions de Mas han tornat a posar sobre la taula els dubtes de CiU. Ja va ser estrany que Mas semblés contrariat per la bona acollida que va rebre la seva proposta sobre finançament autonòmic. Semblava com si hagués preferit que la rebutgéssim! És obvi que estem encara lluny d’un acord, però mentre n’hi ha que estem treballant i opinant públicament a favor de l’acord, Mas no sembla que estigui en la mateixa sintonia. També sembla estar molest per l’actitud del PP de Catalunya que està treballant sincerament per l’acord. I mostra una actitud hostil envers la mà estesa de Zapatero a Rajoy. Ell, que va votar dos cops la investidura d’Aznar, i que va ser Conseller en cap gràcies al suport del PP, ara fa com que no els vol veure ni en pintura... Esperem que tot sigui una estratègia negociadora i que no tinguin raó els que diuen que CiU mai no afavorirà l’aprovació d’un Estatut mentre hi hagi un socialista presidint la Generalitat. Espero que ells que no van emprendre la reforma de l’estatut en vint-i-tres anys, no la bloquegin també ara, quan estan a l’oposició.

La setmana vinent estarà marcada per la discussió al Congrés dels Diputats del Pla Ibarretxe i per l’inici de la campanya del referèndum sobre la Constitució europea.

El Pla Ibarretxe serà rebutjat al Congrés. No es pot demanar al Congrés dels Diputats que beneeixi una proposta que no compta amb el suport de una part molt significativa dels bascos i les basques. Sembla que Ibarretxe encara no ho hagi entés. Sense el suport d’una àmplia majoria al País Basc no es pot pretendre canviar el marc institucional d’una forma tan profunda. El debat permetrà que la qüestió sigui abordada des del respecte però amb una gran fermesa democràtica.

Divendres comença la campanya europea. Aprofito per mostrar la tanca publicitària en la que el PSC demana el SÍ. També podeu descarregar el nostre fulletó.

Encara aquesta setmana ha seguit la polèmica sobre la intervenció de Pepe Montilla a l’Escola d’Hivern del PSC. Una polèmica que vaig precisar amb un article publicat a El País amb el títol “Sostiene Montilla”. I la qüestió és ben senzilla: en un referèndum es fàcil que es produeixen estranyes coincidències, al cap i a la fi sols es possible votar sí o no (l’abstenció o el vot en blanc, també possibles, no tenen cap mena d’efecte polític). La qüestió és qui guanya si guanya el sí i qui guanya si guanya el no. En la nostra opinió, el sí ens porta cap a “més Europa”, i el no comportaria un fre al procés de construcció europea i un gravíssim risc de retrocedir. Entre d’altres coses, perquè a Europa el no concentra totes les forces euroescèptiques o antieuropees.

Aquesta és una de les raons que han portat al Grup dels Verds al Parlament Europeu a donar el seu suport a la Constitució europea. Com que ICV no difon la posició dels verds europeus al respecte, ho haurem de fer uns altres. Aquí trobareu la posició oficial dels Verds europeus sobre la Constitució europea. Em disculpo per la traducció casolana.

Aprofito per recomanar la lectura de diversos materials amb arguments en suport del sí. Es tracta d’una entrevista a Teresa Freixes, experta catalana en Dret europeu, un interessant article de Predrag Matvejevic sobre la laïcitat plural europea, l’article d’Enrique Barón sobre el nacionalisme basc i el sí a la Constitució europea, l’article d’Enrique Madina titulat “El Plan Europa”, les opinions de Vladimir Spidla, Comissari d’Ocupació, Afers Socials i Igualtat, l’article de Juan Manuel Fabra Vallés, President del Tribunal de Comptes Europeu, la tercera entrega del Butlletí de la Secretaria d’Estat de Comunicació “100 raons pel sí”, i, finalment, un important Manifest Ciutadà pel SÍ, signat, entre d’altres, per Isidre Molas, Casimir de Dalmau (antic Director del Patronat català pro Europa), Teresa Sandoval, Helena Guardans, Joaquim Triadú (antic Conseller de Presidència de la Generalitat), Carles Duarte (antic Secretari General de la Presidència de la Generalitat), Helena Guardans, Rafael Jorba, Josep M. Sanclimens, Lluís Foix i Juan José López Burniol.

El dit i la lluna

Nou línies d’un discurs de tretze pàgines pronunciat per José Montilla en l’acte d’inauguració de la XIXa Escola d’Hivern del PSC han fet córrer rius de tinta. Montilla hauria atacat de forma injustificada els partits catalans que estan pel NO a la Constitució europea. Uns partits que són, a més, socis del PSC en el govern català i suports necessaris pel govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Anatema! Montilla hauria insultat, desqualificat, criticat. Ell, habitualment tan assenyat, s’hauria deixat endur per una baixa passió, empobrint el debat polític, a causa sens dubte del coneixement d’enquestes adverses. Les hem sentides de tots colors. Però no ens deixem endur pel soroll, i anem al fons de la qüestió. Que no ens passi com aquell que quan va veure un altre que assenyalava la lluna amb el dit, es va quedar mirant el dit i no va gaudir de la visió de la lluna.

Permeteu-me primer que reprodueixi les paraules exactes de Montilla: “És cert que des de l’ambició europeista alguns s’arriben a decantar pel NO. Però no podem ignorar qui són la majoria dels partits que ja han votat no al Parlament europeu: estic parlant de personalitats com Jean Marie Le Pen i la seva filla Marine, l’Alessandra Mussolini, del neofeixisme italià, els antieuropeistes del Regne Unit, el partit unionista nord irlandès, l’austríac Jorg Haider i el partit racista flamenc Vlaams Blok. Certament, que és una llista de males companyies per l’europeisme. Són les companyies que en aquesta campanya per al NO tindran els partits que també al nostre país es decanten per aquesta opció”.

D’on prové, doncs, l’escàndol? “És veritat o no que s’ha produït aquesta coincidència?”, preguntava ahir Josep Cuní a un indignat Joan Herrera. Sí, s’ha produït. Cal escandalitzar-se d’aquesta coincidència de posició en un referèndum que, necessàriament, redueix les alternatives a un sí i a un no? No podria escandalitzar-se també algú de la coincidència dels socialistes amb els seguidors de Berlusconi, de Durao Barroso o d’Aznar? El problema no és la coincidència, tot i que posats a escandalitzar és difícil superar el trio Haider/Mussolini/Le Pen...

Però, tot i així, aquesta no és la qüestió. El tema és que des dels partits catalans que propugnen el no, s’afirma sistemàticament que amb la victòria del no s’obriria el pas a una nova negociació del Tractat que portaria a una Europa més unida políticament, més respectuosa amb els drets de les nacions sense Estat, més compromesa amb la justícia social i la sostenibilitat, més democràtica, més adequada a les noves sensibilitats altermundialistes. I aquest és el quid de la qüestió. Si fos cert l’argument jo també votaria no. Molts votaríem no. El problema és que és fals. Una victòria del no sols seria aprofitada pels que volen menys Europa. I aquest és l’argument de Montilla.

Ja he dit que som conscients que un Referèndum no permet matisos: és un SÍ o és un NO. Per tant, com ha succeït en el cas que ens ocupa, en el SÍ i en el NO, s’hi barregen dreta i esquerra, s’hi troben conjunturalment barrejats projectes polítics ben diferents. Però del que no hi ha dubte és que en el “NO” s’han concentrat l’ultradreta i, en general, tots els partits conservadors anti-europeus. En aquest referèndum la contradicció principal no és la contradicció dreta/esquerra, sinó la disjuntiva menys Europa/més Europa. I aquesta és una dada especialment rellevant.

És rellevant sobretot perquè, com deia, els defensors catalans del “NO” estan intentant convèncer els ciutadans que si guanya el “NO” es produirà una renegociació del Tractat constitucional que portarà a una posició europeista més avançada. Però com ja he apuntat, això és radicalment fals. Entre d’altres coses, precisament, perquè la victòria del “NO” seria capitalitzada per antieuropeus i euroescèptics, entre d’altres, els conservadors britànics, la Lliga de Famílies de Polònia (on hi ha el Moviment Nacional Catòlic d’aquell país), el Partit Democràtic Cívic de Txèquia (la dreta antieuropea txeca), el Partit per a la Independència del Regne Unit (antieuropeu), el Front Nacional de Le Pen, el partit liberal austríac de Haider.

És fàcil comprovar-ho en la votació al Parlament Europeu: dels 137 vots contraris a la Constitució, 42 corresponen a posicions d’esquerres i progressistes i 95 corresponen a posicions ultradretanes o del nacionalisme conservador antieuropeu de diversos països. Del total de vots, dos terços són netament antieuropeus. Qui guanya si guanya el NO? Guanyen els que volen frenar la construcció europea. El sí es traduirà en “més Europa”, el “no” es traduirà en “menys Europa”.

I aquesta és la qüestió. Per això les paraules de Montilla no han de ser caricaturitzades ni reduïdes a l’absurd. Ell no ha dit, ni pensa, que Carod o Saura siguin com Haider i Mussolini. Els coneix bé i els respecta tant com per signar amb ells un acord de govern tan ambiciós com arriscat. Però Montilla està convençut, com molts de nosaltres, que ni Carod ni Saura podran fer d’una victòria del no, una victòria d’Europa. I aquest és l’argument que els defensors del no haurien de rebatre. Però, senzillament, no estan en condicions de fer-ho. I molts d’ells ho saben. I dubten.

La dreta radical està pel no a tota Europa. També a Espanya. O no sabem que molts vots negatius en el referèndum del 20 de febrer hauran estat mobilitzats des de l’emissora dels bisbes per Federico Jiménez Losantos?

Encara que pocs l'arribaran a llegir, el discurs de Montilla contenia interessants consideracions sobre la nostra posició en el Referèndum. I recomanava, com jo ho faig també, la lectura de l’article de Daniel Innerarity, El experimento europeo. Cercant per Internet he trobat el web d’aquest filòsof basc (militant, per cert, del PNB), i en ell he descobert un altre article seu sobre Europa que se m’havia escapat, Una Europa interesante. No us els perdeu. Com tampoc no us hauríeu de perdre la lectura dels seus dos llibres més recents: “La transformación de la política”, publicat per Península el 2002, i “La sociedad inv/homle” publicat per Espasa el 2004.

L'Escola d'Hivern del PSC

Els socialistes catalans hem celebrat la nostra XIX Escola d’Hivern a Tarragona. Ha estat tot un èxit de participació: més de 650 companyes i companys del PSC han assistit a les activitats de l’Escola. L’activitat més emotiva va ser, sense cap mena de dubte, la vetllada poètica dedicada a la memòria de Joan Reventós. La lectura dels seus poemes (signats amb el pseudònim Pere Oliva) i de fragments de l’obra poètica que en Joan admirava (Costafreda, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, Juan Ramón Jiménez, Lorca, Vinyoli, Salvat-Papasseït, …) i la introducció a la vetllada a càrrec de Xavier Amorós, escriptor reusenc amic d’en Joan i company seu al Senat, ens van apropar a la dimensió més íntima i sensible del fundador del PSC.

Les intervencions de Josep Borrell en la lliçó inaugural, de qui cal llegir la llarga entrevista publicada avui pel diari El País, i la cloenda a càrrec de Segolène Royal, Presidenta del Consell Regional de Poitou-Charente i destacada dirigent del Partit Socialista francès, i de Pasqual Maragall, van marcar el to d’unes jornades que sota el títol: “Les oportunitats que ofereix Europa: innovació / cultura / justícia social” ens han aplegat aquest cap de setmana a l’Hotel Imperial Tarraco. Les taules rodones van ser seguides amb gran interès. Caldria destacar la participació de Josep Maria Àlvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya, el Conseller d’Indústria i Treball, Josep Maria Rañé, i alts càrrecs del Departament i el Ministeri d’Indústria; la participació de Joan B. Culla, Antoni Puigverd, José María Ridao i la Consellera de Cultura, Caterina Mieras; i les intervencions d’Emilio Ontiveros, Vicenç Navarro, Joan Clos i el Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells.

Però la intervenció que ha obtingut més ressò públic ha estat la del Primer Secretari del PSC quan va recordar que els partits d’ultradreta representats al Parlament Europeu han votat “NO” a la Constitució. La seva afirmació ha molestat els partits catalans que estan pel “NO”, que, certament, no tenen res a veure amb Jean-Marie Le Pen, Alessandra Mussolini, Jorg Haider, Ian Paisley, o el Vlaams Blok flamenc, encara que votin el mateix en aquest Referèndum sobre la Constitució europea. Som conscients que un Referèndum no permet matisos: és un SÍ o és un NO. Per tant, com ha succeït en el cas que ens ocupa, en el SÍ i en el NO, s’hi barregen dreta i esquerra, s’hi troben conjunturalment barrejats projectes polítics ben diferents. Però del que no hi ha dubte és que en el “NO” s’han concentrat l’ultradreta i, en general, tots els partits conservadors anti-europeus. I aquesta és una dada especialment rellevant.

És rellevant sobretot perquè alguns dels defensors del “NO” estan intentant convèncer els ciutadans que si guanya el “NO” es produirà una renegociació del Tractat constitucional que portarà a una posició europeista més avançada. I això és radicalment fals. Entre d’altres coses, precisament, perquè de la victòria del “NO” la posició que en sortiria enfortida és la posició euroescèptica, la posició, entre d’altres, dels conservadors britànics, de la Lliga de Famílies de Polònia (on hi ha el Moviment Nacional Catòlic d’aquell país), del Partit Democràtic Cívic de Txèquia (la dreta antieuropea txeca), del Partit per a la Independència del Regne Unit (antieuropeu), del Front Nacional de Le Pen. És fàcil de veure en la votació al Parlament Europeu: dels 137 vots contraris a la Constitució, 42 corresponen a posicions d’esquerres i progressistes i 95 corresponen a posicions ultradretanes o del nacionalisme conservador antieuropeu de diversos països. Del total de vots, dos terços són netament antieuropeus. Qui guanya si guanya el NO? Guanyen els que volen frenar la construcció europea. No es pot dir, doncs, que el “NO” enforteix Europa, el “NO” l’afebleix sense remei. I amb una Europa afeblida no farem el món millor que ens reclamen els que criden a les manifestacions: “un altre món és possible”. El fons del Referèndum està claríssim: el sí es traduirà en “més Europa”, el “no” es traduiria en “menys Europa”. Trobareu els nostres arguments sobre aquesta qüestió en la meva intervenció en un acte públic a Santa Coloma de Gramenet dijous passat.

Tampoc no hem de passar per alt la croada pel “NO” que està desenvolupant a Espanya Federico Jiménez Losantos des de l’emissora dels bisbes. “El 20 de febrero vota no a Zapatero”, diu. Mentre el PP sembla mantenir el suport al “SÍ”, la dreta sociològica espanyola ha decidit utilitzar el Referèndum per erosionar el govern socialista. I tot apunta a que una bona part dels vots negatius a la Constitució provindran d’aquests sectors. Aquí podeu llegir el discurs de Zapatero en el Ple del Congrés dels Diputats que va autoritzar la celebració del referèndum del proper 20 de febrer. Trobareu més arguments en favor del sí a la Constitució Europea en aquest interessant article de Francisco Aldecoa publicat avui a El Periódico.

El cert és que estem assistint als inicis d’una veritable croada conservadora i antisocialista com van poder comprovar ahir personalment el Ministre de Defensa, José Bono, i l’eurodiputada socialista basca, Rosa Díez, que van ser rebuts amb hostilitat i brots violents a la manifestació en solidaritat amb les víctimes del terrorisme celebrada ahir a Madrid. Entenc perfectament les llàgrimes de Rosa Díez, amenaçada per ETA i el seu entorn, que ha lluitat sempre contra l’oblit de les víctimes i les seves famílies, que ha comprovat la insensibilitat amb què els dirigents nacionalistes del País Basc han tractat aquesta qüestió, i que comprova ara com a la dreta reaccionària espanyola li importa menys la seva trajectòria de compromís amb les víctimes del terrorisme, que el fet de ser militant socialista. I és que ahir alguns van aprofitar una manifestació en solidaritat amb les víctimes per exhibir la seva intolerància, la seva agressivitat i la seva violència. Han intentat agredir Pepe Bono, que de vegades es titllat des de Catalunya de centralista, mentre es escridassat per la caverna a Madrid.

Per això cal combatre aquesta ofensiva neoconservadora en tots els terrenys. En aquest sentit, cal denunciar la posició bel•ligerant de la jerarquia eclesiàstica espanyola i el seu aparell propagandístic. Una posició que s’expressa també contra el reconeixement del dret al matrimoni per a les parelles homosexuals i contra la promoció de l’ús del preservatiu com a instrument imprescindible en la lluita contra la propagació de la SIDA, en el nostre país i arreu del món, especialment a l’Àfrica on ha esdevingut una perillosíssima pandèmia. En sengles articles de Javier Pérez Royo i Pilar Rahola, hi trobareu els principals arguments.

Demà tinc un debat televisiu sobre el Pla Ibarretxe, ahir publicava El País un article del candidat socialista a Lehendakari, Patxi López, en el que fixava la seva posició sobre aquesta qüestió.

El "temps nou" de Zapatero

El Pla Ibarretxe ha monopolitzat gairebé tota la informació política de la setmana. Cada dia que passa estic més convençut de l’immens error del Lehendakari. ¿Com pot pretendre que el Congrés dels Diputats aprovi una proposta feta d’esquenes al 40% dels bascos? Ho expliquen de forma clara i contundent Josep Lluís Sureda en un article publicat a El País i Txema Alegre a La Vanguardia (per cert, Txema també té un blog a Internet).

Resulta ridícul l’intent d’Ibarretxe d’utilitzar l’Acord del Tinell per a justificar la seva pretensió de consultar els ciutadans d’Euskadi, sigui quina sigui la decisió del Congrés dels Diputats. ¿És molt demanar que no ens utilitzi? ¿És molt demanar que no pretengui equiparar dos processos que no tenen res a veure? Sols cal recordar que aquí estem treballant plegats tots els grups parlamentaris per formular una proposta que no portarà el nom de ningú perquè serà de tots els que la vulguin signar, que serà una proposta que haurà de comptar almenys amb el suport de 90 dels 135 membres del Parlament de Catalunya, i que serà tramitada seguint el procediment fixat per la Constitució espanyola i el propi Estatut d’Autonomia vigent. Ha estat curiós comprovar un altre cop la discrepància entre Mas i Duran. Mentre Mas entenia la referència d’Ibarretxe a la via catalana, Duran, des del respecte, li demanava que no barregés pomes amb peres. Cal felicitar-nos també de la contundent rèplica de Josep Piqué a les esperpèntiques declaracions de Mayor Oreja que volia posar en el mateix sac el Pla Ibarretxe i l’elaboració del nou Estatut català.

Cal que preservem la via catalana. Com ho ha fet la ponència conjunta per elaborar l’Estatut que ha reprès aquesta mateixa setmana la seva tasca, examinant en primera lectura la part que quedava per analitzar del capítol de drets i deures.

La reunió de Zapatero amb Ibarretxe no va oferir novetats: Ibarretxe insistint en un pla condemnat al fracàs i Zapatero dient que una proposta seriosa implica un ampli acord al País Basc. La durada de la reunió no es correspon a un intercanvi d’opinions tan limitat i, d’altra banda, tan previsible. Tres hores donen per molt més i sols el temps ens donarà una justa mesura del contingut de l’entrevista.

L’entrevista de Zapatero amb Rajoy va oferir algunes novetats interessants. El PP exigia al Govern de l’Estat la presentació d’un recurs contra el Pla Ibarretxe davant del Tribunal Constitucional i que la Mesa del Congrés no l’admetés a tràmit. No passarà ni una cosa ni l’altra. Però Zapatero i Rajoy van acordar un mecanisme per compartir punts de vista sobre la reforma constitucional, les reformes estatutàries i la negociació del finançament autonòmic i sanitari. ¿És possible que Zapatero hagi aconseguit que Rajoy abandoni l’estratègia del “no a tot” imposada per Aznar en els darrers vuit anys? ¿La trompada de Piqué a Mayor Oreja haurà gaudit del suport o de la complicitat de Rajoy?

L’oferiment de diàleg i consens de Zapatero ha aixecat crítiques per part d’ERC, d’ICV-EUiA, i també de CiU. En el cas d’ERC i ICV-EUiA l’explicació és senzilla, tots dos volen deixar clar que el seu suport a Zapatero en la investidura seria incompatible amb un acord Zapatero-Rajoy que impliqués un eventual replantejament del suport de Zapatero a la proposta de nou Estatut. José Montilla ja ha afirmat que això no passarà. D’altra banda, ningú no pot estranyar-se que Zapatero ofereixi a Rajoy un diàleg i la possibilitat de compartir posicions en matèries de gran importància. ¿No és el mateix que el propi Zapatero li està exigint a Ibarretxe que practiqui al País Basc? Sense anar més lluny, a Catalunya el PP català està participant en la reforma de l’Estatut. Si això és bo aquí, ¿per què no ho hauria de ser allà? És obvi que aquesta eventualitat no ha de rebaixar les nostres ambicions, però seria absurd no intentar-ho, i poc comprensible des d’una perspectiva democràtica i d’estabilitat institucional futura.

El diàleg ofert per Zapatero a Rajoy no vulnera ni la lletra ni l’esperit de l’Acord del Tinell. Aprofito per transcriure literalment el que deia sobre les relacions amb el PP en el paràgraf que porta el títol ‘Cap acord de governabilitat amb el PP a la Generalitat i a l’Estat’: “Els partits signants del present acord es comprometen a no establir cap acord de governabilitat (acord d’investidura i acord parlamentari estable) amb el PP al Govern de la Generalitat. Igualment aquestes forces es comprometen a impedir la presència del PP en el govern de l’Estat, i renuncien a establir-hi pactes de govern i pactes parlamentaris estables a les cambres estatals”.

Certament, l’estratègia del PP en matèria autonòmica i la seva escassa predisposició per acceptar l’Espanya plural, imposada fèrriament per Aznar, no és una bona carta de presentació. Però res no és etern. És curiós que CiU s’exclami sobre la possibilitat d’un diàleg entre PSOE i PP. Ells, que van votar dos cops la investidura d’Aznar! Ells, que van donar-li suport allà, mentre el PP de Catalunya els donava suport aquí! Artur Mas ha dit que gent de CDC li demana la retirada del seu partit de la ponència conjunta que està elaborant el nou Estatut. No vull ni pensar que li deuria demanar aquesta mateixa gent quan donava i rebia suport del PP. ¿O llavors no deien res? Potser la radicalització de CDC ha avançat molt en molt poc temps... Espero que no, i que com en el tema del suport a la Constitució europea, el seny s’acabi imposant.

He rebut un correu electrònic mostrant preocupació per les notícies sobre la reunió Zapatero-Rajoy. I això és el que he contestat: “L’Estatut l’hem de fer aquí, sabent que cal aprovar-lo allà. I sabent que el President Zapatero s’ha compromès a acollir favorablement una proposta que compti amb el suport d’una àmplia majoria del parlament català i es tramiti seguint els procediments legals establerts. No ens ha d’espantar que Zapatero ofereixi diàleg a Rajoy –si l’està demanant i oferint a tothom, si l’hem ofert al PP català, si li demanem a Ibarretxe que el practiqui més a Euskadi...-. I si això serveix per a distendir l’ambient, millor. És el millor favor que podem fer-li al procés d’elaboració al nou estatut. I també a Josep Piqué que fa pocs dies discrepava obertament dels plantejaments de Mayor Oreja. No patim abans d’hora i, sobretot, no desconfiem de les nostres pròpies forces, que són moltes”.

S’ha produït també un oferiment de diàleg de Batasuna en el que, per cert, s’afirma la necessitat d’un acord al País Basc entre nacionalistes i no nacionalistes. L’oferiment ha rebut una resposta lògica i previsible: sols es pot avançar si Batasuna condemna la violència i ETA abandona les armes. ¿S’estarà movent alguna cosa en aquesta direcció? Ens agradaria que fos així. Caldrà seguir el tema molt atentament. Perquè, en efecte, com va dir Zapatero ahir a Donosti: “Es un tiempo nuevo”.

Però també hi ha altres coses que es belluguen en la política. Finalment, com deia, el Consell Nacional de CDC ha aprovat el seu suport a la Constitució europea per 254 vots favorables, 17 contraris i 70 abstencions. Si haguessin fet cas a Duran Lleida des del primer dia s’haurien estalviat tantes penes i treballs. Però bé està el que bé acaba. La decisió de CDC coincideix amb l’inici de la campanya d’explicació de la Constitució. Aquí teniu la primera entrega del butlletí preparat per la Secretaria d’Estat de Comunicació amb dades molt interessants. I ben aviat tindrem a les llibreries l’obra d’Antoni Castells: “Europa és el futur” amb un annex amb tot el que cal saber sobre la Constitució europea. Us convido també a llegir alguns articles interessants: un de Felipe González, els publicats avui mateix per Josep Borrell i Cesáreo Aguilera, els de Jordi García Petit i Carles Gasòliba i, en un registre ben diferent, el text signat conjuntament per José Luis López Bulla i Luis Fuertes, antics secretaris generals de CC.OO. i UGT de Catalunya.

Avui mateix, els principals diaris repartien el text de la Constitució europea perquè tothom pugui conèixer-la. Alguns partits es queixen de la campanya institucional. Però han d’admetre que la campanya sols es limita a reproduir els articles de la Constitució i que, per tant, és estrictament informativa. El que passa és que es fa difícil argumentar el vot contrari si es llegeixen articles com, per exemple, aquests dos que transcric a continuació:

ARTICLE I-2
Valors de la Unió
La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de dret i el respecte dels drets humans, incloent-hi els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

ARTICLE I-3
Objectius de la Unió
1. La Unió té com a finalitat promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus
pobles.
2. La Unió oferirà als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors i un mercat interior en què la competència sigui lliure i no estigui
falsejada.
3. La Unió obrarà en pro del desenvolupament sostenible d’Europa basat en un creixement econòmic equilibrat i en l’estabilitat dels preus, en una economia social de mercat altament competitiva, tendent a la plena ocupació i al progrés social, i en un nivell elevat de protecció i millora de la qualitat del medi ambient. Així mateix, promourà el progrés científic i tècnic.
La Unió combatrà l’exclusió social i la discriminació i fomentarà la justícia i la protecció socials, la igualtat entre dones i homes, la solidaritat entre les generacions i la protecció dels drets del nen.
La Unió fomentarà la cohesió econòmica, social i territorial i la solidaritat entre els Estats membres.
La Unió respectarà la riquesa de la seva diversitat cultural i lingüística i vetllarà per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.
4. En les seves relacions amb la resta del món, la Unió refermarà i promourà els seus valors i interessos. Contribuirà a la pau, la seguretat, el desenvolupament sostenible del planeta, la solidaritat i el respecte mutu entre els pobles, el comerç lliure i just, l’eradicació de la pobresa i la protecció dels drets humans, especialment els drets del nen, així com a l’estricte respecte i al desenvolupament del dret internacional, en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides.
5. La Unió perseguirà els seus objectius pels mitjans apropiats, d’acord amb les competències que se li atribueixen en la Constitució.

Com ens agradaria als socialistes seguir comptant entre nosaltres amb gent com Xavier Soto per fer aquest esforç d’explicació! Ahir commemoràvem a Badalona el 10è aniversari de la seva mort i presentàvem el llibre del que ja us vaig parlar. Han passat 10 anys i els que varem tenir el privilegi de treballar amb ell seguim interrogant-nos tot sovint sobre què pensaria, diria o faria si encara fos entre nosaltres. El seu exemple i la vigència de les seves idees refermen el nostre compromís de desenvolupar una acció política que cerqui sempre augmentar la justícia social. Ell, que va fer campanya contra l’OTAN, avui, n’estic segur, faria campanya pel sí a la Constitució europea.

Aquesta setmana mateix, el Parlament europeu ha donat el seu suport, a partir de l’Informe presentat per Íñigo Méndez de Lugo (PPE) i Richard Corbett (PSE), a la Constitució europea per 500 vots a favor, 137 en contra i 40 abstencions. Entre els vots contraris hi trobem els 7 representants del Front Nacional francès encapçalats per Jean Marie Le Pen i la seva filla Marine, Alessandra Mussolini, el neofeixista italià Luca Romagnoli, els dos representants del Partit per a la Independència del Regne Unit –antieuropeu- (Robert Kilroy-Silk i Ashley Mote), el representant del partit unionista nord-irlandès d’Ian Paisley, el representant del partit liberal austríac de Jorg Haider, i els tres representants del Vlaams Blok flamenc, que recentment ha canviat de nom (ara Vlaams Belang) per haver estat declarat il•legal per una sentència que el condemna per racisme.

Acabo. La setmana passada vaig oblidar mencionar un interessant article de Daniel Fernández en el que es preguntava si la denominació de “vegueries” es correspon a la nostra concepció d’un poder territorial de baix a dalt i no a la inversa. Crec que té, com sempre, tota la raó. No us el perdeu!

Enyorant Lisboa

Com era d’esperar, l’aprovació de la proposta d’Ibarretxe per part del Parlament basc, gràcies a tres vots prestats de Batasuna, ha marcat l’actualitat política d’aquests dies. No era difícil seguir la polèmica des de Lisboa. Els salvadors d’una i altra pàtria dient disbarats (“¿a tortas?”). Afortunadament Zapatero, un cop més, demostra el seny que altres no tenen, la paciència que altres no tenen, i la renúncia a la politiqueria que altres no estan disposats a fer. La proposta aprovada pel Parlament basc no es portarà al Tribunal Constitucional fins que no es discuteixi al Congrés, on tampoc la Mesa no n’impedirà el corresponent debat. Zapatero rebrà Ibarretxe la setmana vinent per a parlar del tema, i Rajoy el dia següent. Ibarretxe creu convenient parlar amb els partits bascos abans de la reunió. Llàstima que no ho hagués fet abans d’aprovar la seva proposta per la mínima i amb permís de Josu Ternera. Ningú no dubta que la proposta topa frontalment amb la Constitució espanyola i que no té el suport d’una àmplia majoria dels bascos. En aquestes condicions, com es pot esperar que l’aprovi el Congrés dels Diputats? Trobareu arguments contraris a la proposta d’Ibarretxe en un treball d'Emilio Guevara i Mario Onaindía i en un article de Gregorio Peces-Barba. Per cert, que no ens diguin que els que estem contra la proposta d’Ibarretxe estem ancorats en l’immobilisme. Això sols pot afirmar-se des del desconeixement o la mala fe. N’hi ha prou amb llegir la recent proposta de reforma de l’Estatut elaborada pels socialistes bascos i presentada per Patxi López.

Però mentre la política se centra en la polèmica sobre el Pla Ibarretxe, l’opinió pública segueix commoguda per la catàstrofe del sud-est asiàtic, amb més de cent cinquanta mil persones mortes, desenes de milers de persones desaparegudes, i la brutal destrucció de llars, equipaments i zones turístiques. La reacció internacional ha estat ràpida, però no s’entén com encara hi ha dubtes sobre la condonació del deute extern dels països afectats per la catàstrofe. Aquesta tragèdia ha permès comprovar el grau de solidaritat de molta gent d’arreu del món que ha fet donacions econòmiques, i l’eficàcia i la capacitat de mobilització de les ONGs. Novament Zapatero ha estat a l’alçada amb la decisió d’enviar-hi suport urgent i efectius militars en una veritable missió humanitària.

Així doncs, el soroll de la polèmica sobre el Pla Ibarretxe i el seguiment de la tragèdia del tsunami m’han acompanyat aquests dies a Lisboa. Una ciutat que, com tothom diu i és ben cert, té una llum diferent, una claror especial. Jo no hi havia estat mai i encara no sé com he trigat tant a descobrir-la. És una ciutat per passejar-la amb calma, la mateixa calma dels seus habitants, que viuen a un ritme diferent al nostre. Amb tramvies i miradors, amb racons per descobrir a Alfama i al Chiado, amb una bona oferta gastronòmica i musical, i també amb paratges a visitar ben a prop com Sintra. Us la recomano. Com Joaquim Nadal recomana escoltar la música de Cristina Branco i la meva germana es decanta per la Dulce Pontes.

Els dies que he estat a Lisboa els partits polítics portuguesos estaven confegint les seves candidatures electorals per a les eleccions del 20 de febrer. Tot apunta a un canvi de majoria, dels liberal-conservadors del PSD de Santana Lopes als socialistes de José Sócrates (candidat a Primer Ministre) i Jorge Sampaio (President de la República). Com a mal presagi per a Santana Lopes s’ha produït aquests dies la negativa del ex-primer Ministre Cavaco Silva a figurar en les tanques de pre-campanya del PSD.

I si els portuguesos voten el 20 de febrer, nosaltres celebrarem en la mateixa data el referèndum sobre la Constitució europea. Finalment, sembla que CDC es decidirà a donar el seu vot favorable a la Constitució com anunciava Artur Mas en un article publicat a La Vanguardia. En roda de premsa, Mas afirmava que la negativa de CDC havia estat una jugada tàctica per defensar millor els interessos de Catalunya. Ara ho entenc! Clar que podien haver avisat abans a Ignasi Guardans que es va veure sorprès per la “maniobra tàctica” en el darrer Congrés ordinari de CiU... Si hem de creure Artur Mas, la gent de CDC ha estat fent comèdia al llarg d’uns mesos per “arrencar” concessions a Zapatero. En fi, bé està el que bé acaba. Benvinguts al sí!

Seguiran essent més convincents els arguments dels que sempre han defensat amb coherència el seu suport a la Constitució. Arguments com els que desgranava Antoni Castells en un recent article. Per cert, em diuen que no ha fet pràcticament vacances perquè estava acabant un llibre sobre el tema. Ja us en parlaré.

No vull allargar-me més. Però per acabar de desmentir els que diuen que Zapatero és “sólo talante” recomano la lectura d’aquest breu informe del Grup de Diputats i Senadors del PSC a les Corts Generals on es relacionen 20 decisions d’impuls a l’Espanya plural a la que ens vàrem comprometre PSC i PSOE a Santillana del Mar i en els nostres respectius programes electorals. També li podria ser útil a l’ex-President Jordi Pujol que en una llarga entrevista publicada avui afirma que de Zapatero sols n’hem obtingut “els papers de Salamanca”. Al menys no diu que enyora el seu acord amb el PP d’Aznar...

Bon Any 2005!

Finalment, no m'he pogut estar. Vull desitjar els lectors i lectores del meu Diari un bon any 2005. He de confessar que m'he decidit a escriure la primera anotació de l'any en sentir el missatge de cap d'any del President de la Generalitat. En llenguatge planer, directe, optimista i segur Pasqual Maragall ha traçat un camí i ha dibuixat uns reptes que vull compartir amb tots i totes vosaltres.

MISSATGE DE CAP D'ANY DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, PASQUAL MARAGALL
PALAU DE LA GENERALITAT, 31 DE DESEMBRE DE 2004

Benvolguts ciutadans i ciutadanes de Catalunya,

Crec que el segle XXI ha començat en realitat, l’any 2004.

Quantes coses han canviat al món !

Els grans blocs polítics i humans que són la Xina, l’Índia, el Japó, Rússia, Brasil i el Mercosur s’afirmen com a nous protagonistes.

La natura mateixa sembla revoltar-se al sud est d’Àsia com per assenyalar el canvi d’època amb un recordatori de la nostra pròpia fragilitat com a espècie humana. Com dient-nos: tot canvia però tot segueix igual.

Els Estats Units han decidit entrar en el món obert i en el nou mil•lenni amb totes les precaucions.

I no és estrany, fins ara han manat, i han manat perquè en els darrers cent anys Europa s’ha dividit dos cops en les dues guerres més cruentes de la història. I els Estats Units van haver d’intervenir per posar pau.

Però ara ha nascut una Europa de 450 milions d’habitants. Gairebé el doble que la població dels Estats Units.

També hi ha mes novetats. I no totes bones. S’ha fet present entre nosaltres un nou terrorisme global que ens ha colpit el passat 11 de març a Madrid.

Portem les víctimes al cor.

Però hi ha novetats que sí son bones.

A Espanya hi ha un govern disposat a modificar la Constitució per posar-hi tot el que encara no hi és.

Un govern que en menys d’un any ens ha tornat els papers de la Guerra Civil, retorna els castells de Montjuïc i Figueres, ens envia la Comissió de Telecomunicacions, i aniríem seguint.

I el que és més important: un govern que està decidit a canviar la Constitució i l’Estatut.

Fa 20 anys que som a Europa però Europa no apareix en la Constitució espanyola.

Fa 20 anys que som 17 autonomies i no figuren a la Constitució, no estan relacionades.

Tenim 17 autonomies però no tenim el Senat de les autonomies, un senat federal com tenen, per exemple, els alemanys o els nord-americans.

Doncs bé: el nou govern espanyol ha decidit posar tot això en regla, d’acord amb nosaltres.

I ha decidit donar a Catalunya i a Euskadi l’oportunitat que fins ara no han tingut de posar el dia els seus estatuts.

Però fer-ho d’acord amb els mecanismes que preveu la Constitució amb els vots dels qui condemnen el terror.

I a Catalunya tenim un govern que posa ordre, planifica a llarg termini, i s’ocupa del que preocupa la gent:
• dels mestres i l’escola,
• dels metges i el dispensari i l’hospital,
• dels mossos i la seguretat, al carrer i a la carretera... Per cert, sigueu prudents aquests dies.

Un govern que s’ocupa:
• de les persones,
• dels vells que viuen en residències,
• dels joves emprenedors,
• de tothom.

Per això l’esforç inversor del govern, aquest any que ve, serà un 65 % més alt que l’any passat.

Per això ens hem posat al capdavant a l’hora de reclamar una solució per al finançament de la Sanitat i en general pel finançament autonòmic. En això també son capdavanters.

Aquest és un Govern que s’ocupa de teixir relacions amb els territoris veïns. Per a tenir la talla que s’ha de tenir, en el món d’avui, per a ser algú.

Un govern que s’ocupa de tenir les infraestructures que calen per a establir aquestes connexions: carreteres, connexions ferroviàries i telefòniques. I lligar-se amb el món obert.

Un govern que ha vist que hi ha barris i centres urbans, a Catalunya, que tenen tots els problemes alhora, que tenen immigració abundant i problemes a l’escola, al Centre d’Atenció Primària i al carrer.

La culpa no és dels immigrants: els necessitem. Si som 7 milions és perquè ha repuntat un xic la nostra natalitat, però sobretot perquè torna a venir gent de fora.

La culpa és nostra, de la classe política, dels governants que no hem fet prou per defensar els interessos de la gent dels barris on passen realment aquestes coses.

Ara ens hi hem posat, en tots aquests temes. Els ajuntaments fa temps que els coneixen, perquè viuen la vida de cada dia a peu de carrer.

En canvi, a nivells més alts no ens hi havíem posat amb tanta atenció com calia.

Sí: també a Catalunya ha començat un nou segle i un nou cicle. L’any 2005 serà un any que marcarà la història.

Tindrem nou Estatut, posat al dia.

Tindrem la llei territorial i la llei electoral que s’havien d’haver fet fa 25 anys.

Fa 25 anys ja sabíem que Catalunya tenia set territoris naturals i no quatre.

Ja sabíem que els Pirineus i l’Ebre mereixien atenció especial. Ja sabíem que la Catalunya central i la regió metropolitana no són el mateix.

Fa 25 anys l’Estatut ens manava fer una llei electoral proporcional, corregida a favor dels territoris menys densos, sense alterar les proporcions del vot als diferents partits.

Bé, és ara que ho farem realitat, tot això, és ara.

Estimats ciutadans i ciutadanes de Catalunya,

Acabem l’any de les decisions indispensables,

L’any del canvi de govern; de la cita mundial del Fòrum a la capital de Catalunya;

L’any de fer inventari del passat i avaluar els 25 anys transcorreguts en pau, democràcia i autonomia, que ja era molt. Però també l’any de posar ordre a la Generalitat, que estava mancada de tremp i d’ambició, desprès d’un quart de segle meritori, ple d’emocions, però mancat encara de qualitat, de rigor en l’administració i d’ambició real de país, més enllà de les paraules.

Catalunya té un govern que sap el que ha de fer i a quin ritme ho ha de fer.

Entrem en un any apassionant.

Només em reca que tanta gent, tants amics, tants familiars estimats, que es mereixien haver-ho viscut no ho viuran.

Se’ns han mort en Joan Reventós, en Ramon Margalef, en Joan Oró...

El Nadal i el cap d’any sempre tenen aquest toc agredolç.

La mirada de l’infant al que fem creure que el món es meravellós, i l’adéu, sempre entristidor però a voltes alliçonador, fins i tot majestuós, dels qui se’n van sense rancor i amb l’ànima en pau.

Us desitjo de debò, de debò, un any nou tan ple de bones noves com s’albiren des del darrer dia de l’any que s’acaba.
Bon any 2005!

****************

Fins aquí el missatge del President.

Per cert, amb l'enrenou del Pla Ibarretxe, sobre el que ja m'he pronunciat públicament, han pogut quedar obscurits alguns transcendentals acords presos en la darrera reunió de l'any del Consell de Ministres com ara l'aprovació del Reglament de la Llei d'estrangeria, un important acord sobre la recerca a partir de cèl·lules mare, l'aprovació de la reforma que possibilitarà el matrimoni entre persones homosexuals, la fixació del salari mínim interprofessional en 513 euros, importants acords en matèria de subsidi de desocupació i d'edat de jubilació, el traspàs a la Generalitat de la línia ferroviària Lleida-La Pobla, i temes rellevants decidits pel Ministre Montilla com ara el trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, l'aprovació de crèdits del Fons d'Ajut al Desenvolupament fins a 50 milions d'euros per contribuir a la reconstrucció de les zones devastades del sud-est asiàtic o una pas de gegant en la liberalització de la televisió i en el procés de digitalització. Us recomano que visiteu cada divendres el web de Moncloa on hi trobareu la ressenya de la reunió setmanal del Consell de Ministres.

Acabo. Acabo amb una felicitació als amics que impulsen la revista EL CIERVO, que és una publicació mensual de pensament i cultura d'inspiració cristiana i progressista, pel seu suport al sí a la Constitució europea que podeu fàcilment comprovar en dos editorials de Llorenç Gomis: Europa merece un sí, i Apostamos por el sí que apareix en el número de desembre de la revista juntament amb els articles de Carlos Eymar i del que ja vaig recomanar-vos fa dies del meu amic i company Diputat al Parlament Toni Comín.

Després de massa temps sense llegir El Ciervo, em trec el barret en comprovar el bon estat de salut intel·lectual de la revista i del progressisme militant de cristians compromesos, tant necessari en mig de tanta filípica de la Conferència Episcopal i tants insults proferits gratuïtament, entre d'altres i de forma destacada, pel bisbe de Mondoñedo. Més caritat cristiana també és un bon desig d'any nou per a una jerarquia esgarriada. "Perdónales, Señor, que no saben lo que hacen".

I, ara sí, fins d'aquí a uns dies. Que podré explicar-vos com està Lisboa.